The Grapes of Wrath

The Grapes of Wrath es el títol de una pel•lícula de John Ford protagonitzada per Henry Fonda i basada en la novel•la homònima escrita per John Steinbeck i guanyadora del premi Pulitzer. Es una gran pel•lícula que narra la historia esgarrifosa de una família de grangers durant la Gran Depressió que degut a la crisi econòmica tenen que deixar la seva terra i viatgen pels Estat Units en un Ford a la recerca d’ una feina. Si no heu vist la pel•lícula, us la recomano. En aquestes dies tots el telenotícies i els diaris fan referència al famós Crack de 1929 quan la Borsa de New York (NYSE) pateix una caiguda imparable de les accions; tot comença un 24 d’octubre que passarà a la historia com el “Dijous Negre”. Com diu Viquipèdia: “La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys 1920, que havien portat a milions d’americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica”. Una vagada esclatada la bombolla, les conseqüències foren desastroses i dramàtiques per força ciutadans americans i la crisi econòmica es va estès a tot el món. Avui estem visquen un altre Crack? Que hi ha bombolla immobiliària es segur i que ha esclatat també. Els últims anys molta gent del nostre país ha viscut els millors anys econòmics de la seva vida: España va bièn repetia la dreta espanyola; no, España va muy bièn, era el discurs triomfalista de Zapatero! Com massa vagada ha fet en la seva historia econòmica, Espanya havia pres el camí mes fàcil per fer diners amb poc esforç: qui no recorda la famosa frase de Solchaga: “España es el país donde es más fácil enriquecerse en menor tiempo”? La riquesa de les famílies depenia de la seva capacitat d’endeutar-se i com el valors de les vivendes en propietat pujaven any rere any, mes podien demanar als bancs i mes podien gastar. No eren els ingressos que creixien; de fet els salaris espanyol han perdut brutalment poder adquisitiu des de l’entrada en circulació de l’euro. Això significa que si mirem el cost real de la vida i la pujada del sous, Espanya s’ha empobrit el últims anys, però la bombolla immobiliària ha creat la sensació que la renta disponible creixes sempre més, quan el que realment creixia eren els deutes! Ara això s’ha acabat i hem tornat a la duresa de la realitat. Tenim que afrontar una crisi profunda amb una de les mes baixes taxes de productivitats d’Europa, amb un sistema escolar vergonyós i una formació professional deixada de banda des de fa molt anys. Durant el Crack del 1929 moltes empreses, especialment bancs, van fer fallida i molts president d’empreses fallides es van suïcidar per el pes de la vergonya i la responsabilitat de haver causat aquell desastre. Avui els presidents de les entitats financeres, dels bancs i dels grups immobiliaris que fan fallida a llarg de tot el mon, es retiren amb una indemnització d’or. Evidentment no pregonem que es suïciden, però si que els Estats agafin decisions i actuïn: que no surti gratis enfonsar l’ economies dels països sense tenir cap responsabilitat social. Molt familiars, amics i coneguts nostres ho passaran magre i la societat tindrà que donar el millor de si mateixa per tirar endavant i superar aquest anys durs que ens esperen. La pel•lícula El raïm de la ira acaba amb aquestes paraules del personatge (mare Joad) magistralment interpretat per l’actriu Jane Darwell: “Estem vius i seguim caminant, no poden acabar amb nosaltres ni aixafar-nos . Sortirem sempre endavant per què som la gent.”

Marginalitat o Centralitat

Aquest dies estic llegint molts articles i manifest d’alguns companys que tenen, o han tingut, una significativa responsabilitat dins del nostre partit.
Al final em sembla que moltes vegades estem instaurats en la discussió si hem de fer politiques mes escorades al eix nacional o al d’esquerres. Si hem de fer un front patriòtic independentista; o bé refer, amb noves condicions, un pacte d’esquerres. Si som alternatius a CiU o bé es millor privilegiar un pacte amb ells.
Recordo perfectament una trobada de militants a Sitges on el company Huguet ens va explicar el nostre projecte i estratègia: ens va dibuixar un quadrat dividit en 4 parts: dreta/esquerra; català/ espanyol. L’anàlisi es que hi havia uns 800.000 catalans que es definien d’esquerres i catalanistes i aquí era l’espai on podrien trobar els nostre possibles electors.
La meva impressió es que l’anàlisi era un bon punt de partida però la realitat es mes complexa. Estem segur que es correcte parlar d’eix dreta/esquerra? No pots ser que la realitat es que el gruix dels catalans es identifiquen amb el “centre” i que existeix un espai de CENTREDRETA i una altre de CENTREESQUERRA i que aquestos dos espais representen la gran majoria dels catalans? Dit d’un altra manera, la majoria dels catalans son de “centre”, miren des de el centre cap a la dreta o l’esquerra.
Algú es creu que CiU es percebut com un partit de dretes? Jo crec que no. Es el gran partit català del centredreta. La dreta a Catalunya es representada per al PP i ara, amb els últims resultats, i amb el pacte de facto amb CiU en molts llocs i també al Parlament, també ells s’han escorat, una mica, cap al centre.
I quin representa el centreesquerra català? Ningú. Abans era clarament l’espai del PSC, però ara es percebut més com el representant del centreesquerra espanyol (PSOE).
Nosaltres no som ni percebuts ni ens definim com centreesquerra. De fet estem quasi sempre parlant d’esquerra i d’independentisme. Tots dues les paraules, a més, son patrimoni també de partits i moviments que la majoria dels catalans perceben com portadors d’un discurs mes monotemàtic i allunyat del centre. Per a mi, els catalans que es poden identificar d’esquerres però son oberts a un discurs econòmic mes liberal i amb un catalanisme que accepta la possibilitat de l’ independentisme com una sortida democràtica i futura pel nostre poble (l’ independentisme tranquil i pragmàtic, gradual), aquest catalans avui voten en massa CiU. I no troben cap alternativa de centreesquerres.
Es veritat que Carod ens ha donat les eines ideològiques per poder parlar d’un independentisme d’esquerres lligant l’avanç del benestar social amb la consecució d’un Estat propi. I també es cert que hem normalitzat la presencia de l’ independentisme no solament a la societat, sinó també a les institucions i ja fa part de l’ ideari de diferents opcions politiques.
Penso que ara ens cal repensar que significa el nostre ser d’esquerres i virar cap al centreesquerra. Això significa fer nostre alguns valors del liberalisme econòmic i social com es l’esforç, que es un valor també republicà, i el mèrit. Repensar, com ha dit també la Elisenda Paluzie, el concepte de solidaritat i posar en valor el principi de subsidiarietat, donant mes protagonisme a les iniciatives de la societat; menys estat i més societat! Al mateix temps l’estat del benestar no pot fomentar la cultura de la subvenció “gratis” i sense premiar l’esforç.
La centralitat vol dir definir clarament on termina la solidaritat i on comença la perversió d’ acostumar-se a viure dels subsidis. I la fiscalitat no pot donar la sensació als qui s’esforcen per millorar el seu futur, i penso especialment als petits empresaris i els autònoms, que arriba a quotes que els generen la sensació d’espoli. Perquè quan parlem de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, molts empresaris i autònoms, viuen en la pròpia pell aquesta sensació. A aquest milers de catalans hem de parlar. Sense dogmatismes i des de la centralitat.
I com diu en Jaume Oliveras, “Cal incorporar la competitivitat com a valor de l’esquerra, la importància del mercat i la llibertat econòmica enfront els monopolis”. El nostre enemic no es el liberalisme econòmic, son els monopolis de les multinacionals. I dient-lo clarament, hi ha multinacionals que han crescut i s’han consolidat gracies a govern socialdemòcrates europeus. No genera confusió que el rescat dels bancs sigui una practica més d’una ideologia econòmica amb fort intervenció estatal que d’una liberal?
No podem tornar a la marginalitat, amb un discurs massa simple i que no dona respostes a la complexitat de la societat moderna.
I hem de donar una resposta integral a les aspiracions profundes del ser humà. Com Galileo, hem de tornar a posar la persona al centre de la societat. Aquí pot radicar la gran diferencia amb la dreta neo liberal: no es l’economia al centre de tot, es la persona. Això comporta repensar el concepte de “llibertat” com alliberament dels condicionants socials, culturals, econòmics que impedeixen al ser humà la seva realització personal i comunitària (paraula que haurien de usar molt mes!).
Com diu Albert Aixalá “En primer lloc, hem de defensar un concepte de llibertat lligat a la responsabilitat cívica i al compromís amb la societat. Una llibertat indestriable del compromís amb la democràcia”.
Lligar la persona a la comunitat, perquè l’ individualisme es la visió antropològica en la qual es fonamenta el capitalisme. I l’ Europa de la postguerra mundial l’ha unida els dos gran moviments politics e ideològics populars: la tradició socialdemòcrata i la democratacristiana. I tots dos tenen una visió del ciudatà com persona responsable i compromès amb la societat. I no es un cas que el tractat de Roma, on va nàixer la Comunitat Econòmica Europea (i fixeu-nos que es diu “comunitat”!) ho varen firmar els tres Estats europeus més grans que son Repúbliques: Alemanya, França i Itàlia!
La centralitat de la persona, l’esforç i el mèrit, el civisme, la societat com comunitat de ciutadans, tot això i molt més, es patrimoni del republicanisme.
Ara es l’hora que els catalans ens identifiquen cada cop més com el gran partit català de centreesquerra que es republicà. Els últims anys hem posat en valor l’ independentisme i l’eix d’esquerres: tenim un tercer eix que es el republicanisme. Hem de rellançar-lo més en el centre del nostre discurs, hem de posar-ho més en valor

Els set pecats socials (Gandhi)

Fa anys en un article que Lluis Bassets va escriure en El Pais, citava els set pecats socials denunciats per Gandhi. Desconeixia que Gandhi hagués identificat 7 actituds humanes que porten a una crisis social i que anomena com “pecats”. Son:
– Política sense principis
– Economia sense moral
– Benestar sense treball
– Educació sense caràcter
– Ciència sense humanitat
– Goig sense consciència
– Culte sense sacrifici 

El segle XX ha estat el segle en el qual:
– la política, no sense lluites i guerres, s’ha consolidat com instrument de creixement essencial per a les democràcies.
– La economia es el gran eix que mou la globalització.
– El benestar, per primera vegada en la historia de la humanitat, ha esdevingut un dret natural de tothom.
– L’educació com dret basic, ha estat l’eina que ha portat a una societat del coneixement.
– La ciència es la gran revolució del segle XX.
– El goig es el fonament del consumisme.
– El culte ja no es només un fenomen religiós, sinó s’ha banalitzat en múltiples cultes a qualsevol moda.
Ara bé, ens sembla molt interessant que el pecat resideixi en la absència de: principis, moral, treball, caràcter, humanitat, consciència i sacrifici. 
Per ara tenim una crisis econòmica, que en breu es transformarà en crisis social. Hi sortirem, estic convençut, si canvien de model i estructura econòmica, però el més important es que tota la societat recuperi els valors morals i socials: sense principis, moral, treball, caràcter, humanitat, consciència i sacrifici no hi ha futur. Aquesta es la veritable revolució que necessita la societat del segle XXI.

La por del futur

La nostra paura del peggio è più forte del nostro desiderio del meglio” (La por que tenim del pitjor es més fort del nostre desig del millor) Elio Vittorini.
Acabem l’any 2011 i comencem el 2012 amb por i desorientació.
La societat està totalment bloquejada per aquesta por del futur degut a la total desorientació que patim: no sabem cap a on anem ni que ens reserva el futur. Intuïm que a breu terme, res de bo.
Parlem molt de crisis econòmica, però crec que son víctimes d’una crisis més gran i profunda: naveguem a vista sense cap port de destí i sense albirar terra davant de nosaltres. El nostre horitzó es un immens oceà en plena tempesta.
Molts de nosaltres, per primera vegada en la seva vida, experimentem que significa que una part consistent de la societat comença a estar desesperada. El futur deixa de ser sinònim d’esperança i optimisme i es converteix en angoixa. Des de la Segona Guerra Mundial, el mon occidental no havia viscut amb aquesta convicció que el futur serà pitjor respecte al recent passat.
Llegeixo un article de David Brooks que parlant de “la crisis econòmica de la maduresa” diu: “Fa cent anys, teníem una economia llibertaria i uns valors morals conservador. Avui dia, tenim una economia oligàrquica i uns valors morals llibertaris: una mala combinació” (Diari Ara del 31-12-2011, pag. 26).
En el mateix diari (pag. 28) en José Martí Gómez diu en una entrevista: “El més alarmant és l’apatia, la falta de rebel•lió, l’acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d’austeritat”.
Fins ara s’ha parlat molt dels motius de la crisis financera des de un punt de vista econòmic i polític. Però aquesta es l’efecte d’una crisis més profunda: de valors i de pensament.
El pensament occidental ha passat d’un mon jerarquitzat , fonamentat en un pensament potent (metafísica) a l’exaltació del “pensament feble” (Gianni Vattimo). De voler entendre el mon, a privilegiar la “descripció” de la realitat sobre la seva “interpretació”.
Com diu Zygmunt Baumanhem hem passat de la societat solida (seguretat, continguts, valors) a la liquida (mobilitat, incertesa, relativitat dels valors).
La cultura occidental ha passat del “Noli foras ire, in te ipsum redi. In interore homine habitat veritas” (no vagis cap a fora, torna a entrar en tu mateix, perquè a l’interior de l’home hi ha la veritat) de Sant Agustí, a ser contínuament estimulada a cercar en el consumisme la raó de la seva satisfacció.
Es evident  la gran victòria del pensament únic: el “deute” es al centre de les preocupacions econòmiques i no les persones (els aturats). El capital financer està per sobre del capital humà. O no es veritat que son anys que no ens preocupa gens que el treball, al qual dediquem la gran majoria de la nostra vida, ha de servir per ajudar a transformar-nos en millor persones, en una millor societat? O no es veritat que malauradament la nostra societat viu l’ època del estudis com una formació en funció de la vida laboral i no como etapa de formació humana per millorar-nos com persones? No es veritat que apostem més per tot això que ens ajuda al “com” fer les coses que al “perquè” de les coses? O no privilegiem els coneixements “tècnic” per sobra d’augmentar la nostra capacitat de ser “crítics” davant de la realitat i així tenir un criteri propi i format amb conviccions profundes?
Al final sense criteri, sense horitzons, la persona humana cau en la dictadura de la “por”. I aquesta por es transforma en “barra lliure” per al poder econòmic per dictar les seves exigències: privilegiar encara més el capital financer sobre el capital humà. Com? Dedicant més esforços a sanejar els bancs que a reduir l’atur; gravant encara més les rendes del treball i no les del capital i les transaccions financeres; posar límits a la pujada de les rendes de treball i no als guanys de les multinacionals i gran empreses i dels seus directius.
L’esquerra ha reduït massa sovint el concepte de llibertat a llibertat de decidir individualment. Parlem de “llibertat com no dominació”. Es insuficient. Per a mi, hem de complementar-ho amb el concepte de llibertat com camí d’alliberament personal i comunitari. La llibertat es un camí que no s’acaba mai: sempre hem d’alliberar-nos dels condicionaments socials, econòmics, culturals que ens impedeixen el desenvolupament com persones. Aquest camí es personal i comunitari. Podem retrocedir momentàniament en algunes conquistes personals i comunitàries, però mai podem perdre l’horitzó.

Superar la modernitat

El govern espanyol acaba d’anunciar que la taxa d’atur no baixarà en tota la legislatura. Si llegim els diaris podem constatar com venen plens de critica cap al govern del PP perquè es la demostració de que no saben que fer per reconduir la crisis.
Jo aplaudeixo que finalment diguin la veritat: almenys ja no parlen de brots verds i recuperacions a prop de realitzar-se.
Ara es evident que el PP va mentir quan criticava Zapatero per inútil i es presentaven dient que ells sabien perfectament com treu-nos de la crisis.
Jo, modestament, continuo a pensar que estem davant d’una crisis econòmica fonamentada en una crisis cultural.
La modernitat es basa en la racionalitat o millor dit en el seu mite. La ciència, la tècnica (que es l’aplicació material de la ciència), el mon en xarxa on l’informació flueix sense pausa i sense cap control de la seva correspondència amb la veritat; tot el mon abans en un ordinador, ara en un smartphone! I amb la pretesa que tot ens ajudaria finalment a fer un mon millor i més sostenible.
En la modernitat el futur es ja el present i el passat, amb la memòria, perd significació e importància.
L’ immediatesa, la rapiditat, el breu termini, la satisfacció immediata, la liquiditat son l’essència de l’home modern.
Dos exemple que poden aclarir les meves paraules.
1) Hem passat d’ una economia industrial a una financera. La industria obliga a pensar en llarg terme, a fer un projecte sòlid, a invertir en capital humà i esperar beneficis en els anys, a mirar l’entorn on ubiques la fabrica. Les finances es basen en buscar gran beneficis en poc temps. No importa el lloc ni t’interessa el llarg termini. Es basa en l’especulació i es mou sovent pels rumors i no per la realitat.
2) L’èxit del Facebook es mesura en gran part per les amistats que et segueixen. Ja les AMISTATS. Quin concepte d’amistat te el Facebook? Quin coneixement tens realment d’un amic del Facebook? Pots tenir un amic del qual no coneix ni la veu ni li has donat mai la mà? Immediatesa: un click i ja està tinc un amic més. Quina diversitat amb el concepte clàssic d’amistat! Basta llegir tot els llibres fets pel clàssics com el de Cicero sobre De Amicitia.
Ja se que molts em podeu dir que es evident que no estem parlant de veritables amistats: això es el problema: la perversió del llenguatge que denota la perversió de la realitat. Donar el nom a una cosa sense correspondre a la realitat de la cosa es simptomàtic. Les paraules quan no mostren la realitat es converteixen ràpidament en eslògans buits. De fet molts alerten d’un mon on l’ informació flueix sense obstacles però no ajuda a formar-se un criteri per poder interpretar la realitat: molta informació i pocs missatges.
Pensem en les campanyes electorals. Avui que es important? El programa? No. Es important el minut on surts a la Televisió! Doncs dediquem més energies a estudiar l’eslògan que hem de llançar en un minut que en explicar l’ horitzó on volem portar la societat.
En aquesta crisis quins horitzons ha plantejat la política als ciutadans? Ningú. Perquè? Perquè els ciutadans volen solucions immediates i aquestes no existeixen. Perquè amb la immediatesa no es resoldrà aquesta crisis econòmica. S’uneixen dos incapacitats: la dels polítics i la dels ciutadans. La mentalitat moderna no permetre acceptar que la crisis ha tocat els fonaments d’un sistema basat en el consum i la ràpida satisfacció de les exigències creades al ciutadà -consumidor. Repensar i canviar el sistema es un repte a llarg termini i ja res tornarà a ser igual.
Naveguem sense destí i això es el gran problema del mon modern i d’aquesta crisis. No veiem cap projecte global que repensi tot i obri un nou horitzó per Europa.
I també els que volem la independència estem arriscant a transformar aquest projecte polític en un eslògan. Quan escolto que tot es resoldrà amb la independència penso sincerament que estem enganyant. Amb la independència tindrem més instruments per crear un cert tipus de societat que la pertinença a Espanya ara ens impossibilita. Però no podem fer creure que el procés serà ràpid i es la clau per sortir de la crisis. Entre la celebració del referèndum i l’ independència efectiva passarà més d’uns anys. Fer de l’independència un eslògan es igual d’irresponsable que fer dels brots verds l’única resposta a quan es fa públic cada mes la taxa d’atur. I amb una Catalunya independent estic segur que CiU hauria posat en la nostra constitució catalana el “tòtem” del dèficit zero com va fer en la espanyola.

Leonardo Sciascia

He pogut tornar a llegir aquests últims dia uns dels llibres de l’escriptor sicilià Leonardo Sciascia: Il Cavaliere e la morte (El Cavaller i la mort). El títol lo pren Sciascia d’ un gravat de Albrecht Dürer (Ritter, Tod und Teufel). Com la majoria dels llibres de Sciascia,  descriu la lluita d’ un policia deixat sol en la investigació d’un delicte. Té que lluitar contra la corrupció de l’Estat Italià i contra una greu malaltia que pateix. Es troba sol, com tots els personatges de Sciascia, i té que afrontar la vida i la pròpia existència amb la consciencia que el seu destí es la mort. Sciascia, com Pirandello, Giuseppe Tomasi di Lampedusa (autor del Gattopardo), i d’altres autors sicilians, han deixat escrit en obres literàries excepcionals l’ànim de la Sicília, un ànim que manifesta la contradicció de la natura humana entre l’ideal i la realitat, entre el desitjo de canvi i la constatació que tot canvia perquè res canvi (la famosa frase del Gattopardo). La Sicília es terra de tragèdies, i des de l’antiguitat en els seus teatres (famós i magnífic el de Taormina) s’han representat les tragèdies gregues clàssiques i, si ho pensem, fins i tot la pel•lícula El Padrí es una gran tragèdia siciliana: tots els personatge accepten el seu destí i tot l’esforç dels Corleone acaba en no res: tot comença amb un funeral a Corleone i la saga acaba amb la mort de Michael Corleone al mateix poble Sicilià. Però aquest destí humà tràgic no porta a la desesperació o a la resignació: la lluita per canviar la historia es la grandesa dels homes, i això es en el fon el missatge que Sciascia i l’ànim sicilià ens ha deixat. El  protagonista del llibre de Sciascia al final mort perquè els seus enemics s’adonen que s’acosta a la veritat i ho maten amb un cop de pistola. El llibre es del 1988; la màfia continua a matar però sempre mes joves sicilians perden la por i lluiten perquè la realitat no mati l’esperança.
Qui vol llegir el llibre de Sciascia ho troba traduït només al castellà (El cavallero y la muerte – Tusquets).
He traduït algunes frases del llibre, on Sciascia dona la seva particular visió del gravat de Dürer, perquè em sembla una explicació genial. Adjunto també l’ imatge del gravat de Dürer, del Guernica de Picasso i del fresc d’un autor sicilià anònim del segle 15, tots ells citats per Sciascia.
“Sempre li havia preocupat una mica l’aspecte cansat de la mort, com si vulgues dir que cansadament, lentament, arribava quan ja s’està cansat de la vida. Cansada la mort, cansat el seu cavall: res que veure amb el cavall del Triomf de la mort i de Guernica. I la mort, malgrat els ornaments dels serps i del rellotge de sorra, era mes expressió de la mendicitat que del triomf. “La mort es descompte vivent”. Mendicant, la mort es captaire. Pel que fa al diable, també ell cansat, era massa horriblement diable per ser creïble […] Però el diable estava tan cansat que deixava tot als homes, perquè ho sabien fer millor que el. I el Cavaller, dins de la seva cuirassa, potser Dürer havia posat la vera mort, el veritable diable: la vida que es creu segura en si mateixa: degut a les seves armes, a la seva cuirassa… ”

Per mes informacions sobre Leonardo Sciascia: http://es.wikipedia.org/wiki/Leonardo_Sciascia