Marginalitat o Centralitat

Aquest dies estic llegint molts articles i manifest d’alguns companys que tenen, o han tingut, una significativa responsabilitat dins del nostre partit.
Al final em sembla que moltes vegades estem instaurats en la discussió si hem de fer politiques mes escorades al eix nacional o al d’esquerres. Si hem de fer un front patriòtic independentista; o bé refer, amb noves condicions, un pacte d’esquerres. Si som alternatius a CiU o bé es millor privilegiar un pacte amb ells.
Recordo perfectament una trobada de militants a Sitges on el company Huguet ens va explicar el nostre projecte i estratègia: ens va dibuixar un quadrat dividit en 4 parts: dreta/esquerra; català/ espanyol. L’anàlisi es que hi havia uns 800.000 catalans que es definien d’esquerres i catalanistes i aquí era l’espai on podrien trobar els nostre possibles electors.
La meva impressió es que l’anàlisi era un bon punt de partida però la realitat es mes complexa. Estem segur que es correcte parlar d’eix dreta/esquerra? No pots ser que la realitat es que el gruix dels catalans es identifiquen amb el “centre” i que existeix un espai de CENTREDRETA i una altre de CENTREESQUERRA i que aquestos dos espais representen la gran majoria dels catalans? Dit d’un altra manera, la majoria dels catalans son de “centre”, miren des de el centre cap a la dreta o l’esquerra.
Algú es creu que CiU es percebut com un partit de dretes? Jo crec que no. Es el gran partit català del centredreta. La dreta a Catalunya es representada per al PP i ara, amb els últims resultats, i amb el pacte de facto amb CiU en molts llocs i també al Parlament, també ells s’han escorat, una mica, cap al centre.
I quin representa el centreesquerra català? Ningú. Abans era clarament l’espai del PSC, però ara es percebut més com el representant del centreesquerra espanyol (PSOE).
Nosaltres no som ni percebuts ni ens definim com centreesquerra. De fet estem quasi sempre parlant d’esquerra i d’independentisme. Tots dues les paraules, a més, son patrimoni també de partits i moviments que la majoria dels catalans perceben com portadors d’un discurs mes monotemàtic i allunyat del centre. Per a mi, els catalans que es poden identificar d’esquerres però son oberts a un discurs econòmic mes liberal i amb un catalanisme que accepta la possibilitat de l’ independentisme com una sortida democràtica i futura pel nostre poble (l’ independentisme tranquil i pragmàtic, gradual), aquest catalans avui voten en massa CiU. I no troben cap alternativa de centreesquerres.
Es veritat que Carod ens ha donat les eines ideològiques per poder parlar d’un independentisme d’esquerres lligant l’avanç del benestar social amb la consecució d’un Estat propi. I també es cert que hem normalitzat la presencia de l’ independentisme no solament a la societat, sinó també a les institucions i ja fa part de l’ ideari de diferents opcions politiques.
Penso que ara ens cal repensar que significa el nostre ser d’esquerres i virar cap al centreesquerra. Això significa fer nostre alguns valors del liberalisme econòmic i social com es l’esforç, que es un valor també republicà, i el mèrit. Repensar, com ha dit també la Elisenda Paluzie, el concepte de solidaritat i posar en valor el principi de subsidiarietat, donant mes protagonisme a les iniciatives de la societat; menys estat i més societat! Al mateix temps l’estat del benestar no pot fomentar la cultura de la subvenció “gratis” i sense premiar l’esforç.
La centralitat vol dir definir clarament on termina la solidaritat i on comença la perversió d’ acostumar-se a viure dels subsidis. I la fiscalitat no pot donar la sensació als qui s’esforcen per millorar el seu futur, i penso especialment als petits empresaris i els autònoms, que arriba a quotes que els generen la sensació d’espoli. Perquè quan parlem de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, molts empresaris i autònoms, viuen en la pròpia pell aquesta sensació. A aquest milers de catalans hem de parlar. Sense dogmatismes i des de la centralitat.
I com diu en Jaume Oliveras, “Cal incorporar la competitivitat com a valor de l’esquerra, la importància del mercat i la llibertat econòmica enfront els monopolis”. El nostre enemic no es el liberalisme econòmic, son els monopolis de les multinacionals. I dient-lo clarament, hi ha multinacionals que han crescut i s’han consolidat gracies a govern socialdemòcrates europeus. No genera confusió que el rescat dels bancs sigui una practica més d’una ideologia econòmica amb fort intervenció estatal que d’una liberal?
No podem tornar a la marginalitat, amb un discurs massa simple i que no dona respostes a la complexitat de la societat moderna.
I hem de donar una resposta integral a les aspiracions profundes del ser humà. Com Galileo, hem de tornar a posar la persona al centre de la societat. Aquí pot radicar la gran diferencia amb la dreta neo liberal: no es l’economia al centre de tot, es la persona. Això comporta repensar el concepte de “llibertat” com alliberament dels condicionants socials, culturals, econòmics que impedeixen al ser humà la seva realització personal i comunitària (paraula que haurien de usar molt mes!).
Com diu Albert Aixalá “En primer lloc, hem de defensar un concepte de llibertat lligat a la responsabilitat cívica i al compromís amb la societat. Una llibertat indestriable del compromís amb la democràcia”.
Lligar la persona a la comunitat, perquè l’ individualisme es la visió antropològica en la qual es fonamenta el capitalisme. I l’ Europa de la postguerra mundial l’ha unida els dos gran moviments politics e ideològics populars: la tradició socialdemòcrata i la democratacristiana. I tots dos tenen una visió del ciudatà com persona responsable i compromès amb la societat. I no es un cas que el tractat de Roma, on va nàixer la Comunitat Econòmica Europea (i fixeu-nos que es diu “comunitat”!) ho varen firmar els tres Estats europeus més grans que son Repúbliques: Alemanya, França i Itàlia!
La centralitat de la persona, l’esforç i el mèrit, el civisme, la societat com comunitat de ciutadans, tot això i molt més, es patrimoni del republicanisme.
Ara es l’hora que els catalans ens identifiquen cada cop més com el gran partit català de centreesquerra que es republicà. Els últims anys hem posat en valor l’ independentisme i l’eix d’esquerres: tenim un tercer eix que es el republicanisme. Hem de rellançar-lo més en el centre del nostre discurs, hem de posar-ho més en valor

Autor: ivanfaccia

Casat i amb 4 fill. Agent d'assegurances d'Allianz. Llicenciat en Teologia i Filosofia. Polític per passió. Una frase: Noli foras ire, in teipsum reddi; in interiore homine habitat veritas (San Agustí).

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s