Deshumanizar al “Otro”

La primera vez que fui al Museo del Prado me emocionó ver el cuadro de Goya, El 3 de mayo en Madrid, o “Los fusilamientos“.

Estuve media hora mirándolo, recordando las miles de veces que lo había visto en libros o en internet. Es la misma emoción que sientes cuando has estudiado y explicado obras de arte y, por fin, puedes verlas con tus ojos.

Como sucede con los genios de la cultura, un hecho histórico se transforma en un mensaje universal que traspasa el tiempo y el espacio. La genialidad del ser humano es esta: vivimos en un espacio y tiempo concretos y podemos plasmar con las palabras, las manos y las mentes ideas, pensamientos y sentimientos válidos para todos los tiempos y espacios.

Este cuadro de Goya es justo uno de esos ejemplos, de cómo la cultura expresa aspectos de la naturaleza humana que la definen en sí misma, más allá de la temporalidad.

En el cuadro hay cuatro grupos: los que se enfrentan a la muerte; los que ya están muertos; los que esperan su turno para afrontar su final y, por último, los que matan.

De estos cuatro grupos, Goya pinta detalladamente la cara sólo de quienes están más cerca del pelotón de ejecución, y la del hombre muerto más cercano al pelotón. Morir es un hecho totalmente humano, y cuando matas a un hombre su cara es la única arma que tiene para defenderse: ¡su rostro te recuerda que es un hombre como tú! La violencia siempre ha intentado deshumanizar a quien sufre esa violencia: tenemos el caso de los campos de concentración, en los que un prisionero era un número y no un nombre, SU NOMBRE.

Deshumanizar al “otro“, al “diferente“, es el primer paso para ejercer sobre él la violencia. No ejerces la violencia contra otra persona que, como tú, es padre, marido, hijo. No. La ejerces contra alguien al que ya le has desposeído de su “ser humano” (en el sentido de “existir como ser humano“). El adjetivo con el que le nombras (judío, negro, nacionalista, independentista, italiano, alemán, inmigrante, etc.) se usa como arma arrojadiza para anular y hacer olvidar que antes de nada somos personas.

El populismo tiene esta gran capacidad: culpa a alguien, especialmente al “diferente“, haciendo desaparecer el hecho de que lo que nos une (somos seres humanos) es mucho más de lo que nos divide (lengua; cultura; ideas; color de la piel; religión). La política actual ha entrado en esta deriva: deshumanizar al adversario como si no tuviera sentimientos y experiencias humanas que nos aproximan mucho más de lo que nos dividen.

Delante de este populismo deshumanizador se encuentra el grupo de personas que no quieren ver que están a un paso de tener el mismo destino que las personas que se encuentran delante del pelotón de ejecución, o que yacen ya en el suelo, sin vida. Es esa gran parte de la sociedad que está sumida en la cultura del individualismo, y que sólo actúa cuando está en juego el “qué hay de lo mío”. El populismo, siempre que ha alcanzado el poder, lo ha hecho porque una gran parte de la sociedad miraba a otro lado; esa misma sociedad se daba cuenta después, cuando ya era demasiado tarde, de que había ayudado a crear el “monstruo”. Gran parte de los políticos de hoy fomentan esta falta de actitud “crítica” llevando la política al plano de las emociones y no de las razones.

Por último, están los hombres que forman el pelotón de ejecución. No se les ve la cara. La violencia no tiene rostro porque está en la naturaleza humana. La mirada de un niño es lo más desarmante que hay en su desnudez y simplicidad. Mirar a los ojos de la persona a la que vas a matar: sólo quien no ve al otro como ser humano puede hacerlo. Ahí es cuando se convierte en monstruo.

El pelotón no tiene cara y está impasible porque ya ha borrado de su mirada el rostro del “otro“. Ha deshumanizado a su víctima.

Cuando el ser español, catalán, negro o blanco, religioso o agnóstico, se vuelve el centro del debate social y político, olvidando que la comunidad de seres humanos que somos es lo más importante, estamos cometiendo los mismos errores que llevaron a Europa al desastre.

Cuando la política económica deshumaniza todo; cuando la política deshumaniza el adversario; cuando la mayoría se cubre el rostro para no ver, lo único que nos queda es la luz que ilumina el rostro de quien abre las manos delante del pelotón de ejecución y grita, sin palabras, que delante tienen solo a un hombre. Y el “ser” humano es lo único que tenemos que valga la pena en nuestra existencia.

Una República sense valors republicans?

Hi ha a vegades reflexions que quan passa el temps queden desfasades i altres que al contrari es tornen en un referent.

Trobo que la conferència que Joan Puigcercós va fer l’octubre del 2008 fa part del segon grup i les seves paraules són més actuals que mai.

Avui el debat de la política catalana ha tornat a posar al centre la R de República i em sembla que aquella conferència és un estímul per reflexionar sobre algunes problemàtiques.
La primera anotació és que la República abans de ser un tipus d’organització administrativa i una forma d’organització d’un Estat, és un ideal que es fonamenta en alguns valors, per això “els valors republicans són més profunds que la República com forma d’Estat”.

És evident que Plató i tots els clàssics, quan parlaven de la República no es referien a una forma d’Estat sinó a uns valors i ideals que s’havien de materialitzar en una República com organització política dels ciutadans de la polis. Un Estat amb forma de República no garanteix el ple exercici dels valors republicans i, cap forma d’un Estat garanteix automàticament que a la base de la convivència dels ciutadans hi siguin els valors republicans.
Això sí, aquests valors han de ser fomentats, promoguts i defensats si es vol que la República com a administració tingui el seu veritable sentit d’existència i permanència com a forma d’Estat.

D’això es deriva la segona reflexió que faig: l’actual dicotomia política entre defensors de la República i defensors de l’actual Estat, és simplista i artificial. Es poden exercir ja ara, almenys en part, els valors republicans (la llibertat, la responsabilitat, l’educació, la igualtat, la fraternitat, el civisme, etc.) i, com diu en Puigcercós, aquests valors “han de conformar el que han de ser els drets i deures de la ciutadania”. I és que els catalans amb les nostres eines administratives ja podem fonamentar les polítiques públiques en els valors republicans. Una altra cosa és lluitar perquè entenem que amb una República Catalana serà més fàcil afirmar aquestes polítiques públiques, ja que tindrem la plenitud dels recursos administratius i econòmics per fer-ho. Però no hem de perdre de vista que la República és una POSSIBILITAT per a poder realitzar polítiques fonamentades en els valors republicans, tot i que no ho garanteix. Com a conclusió de la conferència, podem dir que, sense uns ciutadans que lliurement formin una comunitat fonamentada en valors republicans, la República es pot buidar de significat i quedar només en una forma d’Estat i no en una societat que viu aquests valors com a fons de deures i drets.
Per això el debat de si ara és més important “governar una Autonomia” o “fer la República” o dir directament que s’ha de supeditar les Institucions (Govern i Parlament) a altres instàncies com el “Consell de la República”, resulta, com mínim, molt discutible: renunciar a aplicar polítiques republicanes a través del Govern i Parlament per quedar-se en gestos i instàncies “virtuals” és contradictori.

La República, com la independència, és un mitjà per poder crear una societat diferent i no un objectiu en si mateix. Cap forma d’Estat fonamenta uns valors. Els valors d’una comunitat de ciutadans han de ser el fonament de qualsevol forma d’Estat. Una nació sense Estat pot perfectament exercir drets i deures republicans.
I per últim: en el rerefons de la conferència hi ha el valor de la fraternitat. Quan parlem d’educació, integració i igualtat estem parlant de tractar la persona amb afecte fratern (fraternitas), és a dir, posant al centre la persona com a subjecte digne de ser tractat amb el mateix afecte que tenim per un germà. Hi ha alguna cosa que tingui més valor que la persona humana amb la seva dignitat? Per un republicà No. Per això un vell republicà com Tarradellas va dir el 23 d’octubre del 1977 “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” i no “Catalans ja sóc aquí!“. Perquè ser ciutadà amb drets i deures, és el fonament dels drets polítics que pertany a cada persona visqui on visqui, parli el que parli, sigui dona o home, gran o vell; qualsevol color de pell tingui; creença; ideologia política.
Avui correm el perill d’oblidar-nos de la fraternitat com a valor fonamental per tal de conviure en la nostra comunitat. Abans de ser catalans o espanyols, independentistes o unionistes, som persones i ciutadans. Això ens uneix molt més del que ens diferencia. Per això cap sortida política em sembla adequada si no és compartida per la majoria dels ciutadans de Catalunya. La unilateralitat, sigui per part espanyola o catalana, porta en si mateix el perill de no veure l’altra part com una part de la mateixa comunitat de ciutadans de la qual tots formem part.

Ni obligar a quedar-se dins de l’Estat Espanyol per l’imperi de la llei, ni voler proclamar una República a través d’un referèndum unilateral és la solució si no és compartida per una clara majoria social dels ciutadans de Catalunya. Voler proclamar una República sense exercir el valor de la fraternitat, és una contradicció en si mateix.
Hi ha símptomes de què part del món polític ha renunciat clarament al valor de la fraternitat: el més clar és la contínua deshumanització del contrari. Aquesta deshumanització és l’arma més eficaç per trencar una comunitat de ciutadans i posar la llavor de la seva profunda divisió.

En parlarem en un altre escrit.

Gratitud

El mes de maig sempre ha estat particular per a mi. Vaig nèixer el primer dia d’aquest mes i en aquest mateix, vaig obtenir la confiança tres vegades consecutives per part dels meus conciutadans com a cap de llista d’ERC.

És un mes que em porta a sentir la GRATITUD com una experiència existencial profunda.
Gratitud per Joan Melià i la seva dona Pepi, que em van fer conèixer ERC Cunit. En Joan em va fer de pare polític i em va portar de la mà fins a ser el seu relleu a ERC Cunit. Malauradament en el moment en què finalment ERC tornava a tenir un regidor, ens va deixar.
Gratitud per Carles Adan que durant anys em va acompanyar com a President de la Secció Local. Ho va fer com un germà demostrant una intel·ligència i uns valors molt difícils de trobar en una persona. Tenir-lo al meu costat, va ser una font inexhaurible de saviesa i aprenentatge. Amb ell vam poder consolidar el nostre projecte polític a Cunit.
Gratitud, immensa gratitud, cap a totes les companyes i companys que he tingut i tinc: els que encara hi són i els que han decidit fer un altre camí. De tots he après; a tots dec la seva sincera col·laboració, afecte i respecte. Mai he hagut de preocupar-me pel famós dit que assenyala que “els adversaris els tens fora i els enemics en casa”. En això tots han estat un exemple d’anteposar el projecte comú als legítims interessos i aspiracions personals.
Gratitud a totes les persones que han estat i continuen estant al meu costat, començant per la meva dona i els meus fills. I als meus amics, pocs però més valuosos que qualsevol tresor.
Per tot això Maig em sembla el mes perfecte per confirmar que a les pròximes eleccions municipals del 2019 jo ja no seré el cap de llista de Cunit. És l’hora de fer un pas al costat i deixar que un nou lideratge consolidi i millori el projecte polític col·lectiu que representem des d’ERC Cunit.

Estic molt content de poder continuar treballant encara amb més força l’any de legislatura que queda sabent que al final, com una cursa de relleus, hi ha unes persones preparades a prendre el testimoni i portar-ho amb més força cap endavant.

Perquè un projecte polític és com la torxa de les olimpíades que es passa de mans en mans il·luminant les persones i els carrers. Cadascuna de les persones que la porta ho fa posant el millor de si mateixa, conscient que l’esforç personal es torna col·lectiu i això, és el que fa avançar la torxa fins al seu destí. I moltes persones que vénen de llocs diferents es posen a córrer juntament amb qui porta la torxa fent el mateix camí, cap al mateix destí.
Jo estic arribant al final del meu trajecte i l’any vinent a una altra persona li tocarà liderar la cursa sabent que al seu costat tindrà moltes persones que correran amb ella. Perquè ni és una cursa ni un lideratge personal; és comunitari!

I acabo ple de Gratitud per tu Carme, la nostra Presidenta de la Secció Local i des de ahir, alcaldable per ERC a Cunit. Són anys que estàs al meu costat amb humilitat, intel·ligència, paciència, afecte i lleialtat. No trobo millors mans per a liderar el nostre partit ara que s’acosta el relleu. Em tindreu sempre al vostre costat, però ara és l’hora que la torxa la portin altres persones.

La política municipal: l’últim baluard

Fa anys va venir a viure a Cunit un home que provenia del País Basc. Va voler col·laborar amb la nostra secció local i van mantenir una bona relació. Pocs mesos després de la seva arribada va acceptar ser Apoderat per ERC en unes eleccions. Com sempre fem, ens vam reunir a primera hora del matí per esmorzar junts abans d’anar cadascú a la mesa electoral assignada. Ell i jo compartíem mesa al Pompeu Fabra. En entrar a l’escola, com sempre faig, vaig saludar els Interventors i Apoderats dels altres partits. Quan vaig saludar en Pepe Barquier (era i és l’actual regidor del PP a Cunit) i la resta d’apoderats del PP es va quedar en un segon pla. Una vegada terminades les salutacions em va preguntar com podia saludar les persones del PP. Em va explicar que al seu poble al País Basc, això era impensable i que no es parlaven entre abertzales i persones dels partits “españolistas”. Si la seva cara era de sorpresa per la meva forma d’actuar, encara més era la meva en sentir que existia una realitat on no es parlaven i quasi sentien una repulsió física pels que eren adversaris, millor dit enemics polítics. Li vaig dir que el regidor del PP tenia el seu despatx de perit d’assegurances al costat meu (jo era i sóc Agent d’assegurances!) i que gairebé cada dia ens vèiem i parlàvem de feina i de moltes coses. Que sí, que durant els plens ens dèiem de tot amb duresa però sense faltar-nos el respecte mai. Que altres apoderats del PP tenien fills que anaven a la mateixa escola dels meus fills o feien basquet amb ells en el mateix club que tenim a Cunit. Amb cert orgull el vaig dir que a Catalunya les coses eren diferents, que tothom gairebé tenia clar que érem un sol poble i pertanyíem a una única comunitat més enllà dels nostres orígens, la llengua materna, les idees polítiques, les diferències culturals, religioses, socials…

M’ha vingut a la memòria aquest episodi just ara quan sento el perill perquè alguns polítics, mitjans de comunicació i grups diferents volen dinamitar aquesta concepció tan majoritària en la cultura política i social catalanista segons la qual, som una sola comunitat diferent i rica de diversitat cultural. Cada vegada el llenguatge usat contra l’adversari/enemic es fa més dur amb el resultat de banalitzar paraules com Nazista, Cop d’Estat, Racista, Supremacista, Franquista i un llarg etc. Així com anomenar Traïdor, Botifler, Golpista, a qui no accepta fer de l’adversari l’enemic a abatre a qualsevol cost.
Ja són mesos que, aquesta pluja torrencial impregna la política i es vol traspassar als ciutadans.
Doncs la política municipal és l’últim baluard, perquè aquesta voluntat de divisió clara entre “Nosaltres” i “Ells” no acabi en dividir els ciutadans de cada poble del nostre país. Com a Regidor d’un partit Republicà on al centre de tot hi ha el ciutadà, em nego a entrar en aquesta dinàmica. I penso que, tots els regidors de tots els Ajuntaments de Catalunya hauríem de demanar als nostres responsables polítics que parin aquesta dinàmica de confrontació contínua, plena de gesticulació i grans proclames, que té l’objectiu de potenciar aquesta dinàmica perversa de fer creure que, en política es tracta de vèncer l’adversari i no de convèncer als ciutadans que gran part de les mateixes propostes són les més adequades per a millorar la societat on tots vivim.
Discutim, inclòs durament, sobre quin projecte tenim envers els ciutadans de Catalunya, però assumim públicament que tots sabem que l’atzucac on ens trobem es resoldrà només seient a una taula, parlant molt, amb diàleg i votant. Sense imposicions unilaterals. Amb empatia vers qui no pensa com tu. Com ho fem a la majoria dels pobles de Catalunya, on no deixem de saludar-nos, fer junts un cafè, seure per parlar entre nosaltres, entre TOTS nosaltres.
He après que a la política municipal pots voler fer projectes de govern o projectes de poble. Doncs els projectes de poble són els més importants perquè s’intenten fer amb el consens més gran de tots els representants dels nostres ciutadans. Per fer-ho però, necessites la voluntat de tothom, de qui governa i de qui està a l’oposició.
Aquí a Cunit fa poques setmanes ERC i C’s vam promoure una moció conjunta oberta a tots els altres partits per tal de reclamar solucions urgents respecte a la massificació de les aules a les escoles públiques de Cunit. Això no fa que nosaltres deixem de defensar la República Catalana ni C’s la unitat d’Espanya. Ni que des d’ERC deixem de denunciar que tenim presos polítics i exiliats i que ells ho neguin. Quina diferència respecte a un Parlament on escoltes diputats que admeten que ni se saluden i on no mostren gaire empatia cap a la situació dels altres!

Els Ajuntaments no podem perdre aquesta capacitat de parlar, de negociar, d’arribar a un consens i viure amb normalitat també quan no hi estem d’acord. Per a mi, ser Republicà significa justament posar al centre la persona i la seva dignitat, el seu dret a ser i pensar diferent de mi sense per això, fer de la diferència un obstacle, al contrari veient-lo com una possibilitat. No fer de la llei un obstacle insuportable que anul·li el dret d’una comunitat a decidir el seu futur. Entendre que convèncer, és el camí per a cohesionar la societat i que una comunitat sense amplis consensos fan que la majoria dels projectes imposats sense aquesta àmplia majoria, estiguin abocats al fracàs.
La República va ser proclamada després d’unes eleccions municipals. Espero que la política municipal no sigui presonera del debat nacional. Al contrari, espero que la forma de fer política a la grandíssima majoria dels Ajuntaments de Catalunya, on ja es practica en bona part dels valors republicans, ajudi els nostres responsables polítics al Parlament a trobar el camí per assolir consensos i recórrer un camí que sigui majoritàriament acceptat pel nostre poble.

Per cert, la moció presentada amb C’s va ser recolzada per tots els grups polítics i la setmana passada la Generalitat, per fi, va acceptar desdoblar una línia de P3 pel pròxim curs en una escola de Cunit.

El camí de la maduresa

Podem dir que passem de l’adolescència a la maduresa quan experimentem que la vida és dura, comporta patir i les injustícies moltes vegades no son l’excepció.  Doncs és quan entens que  l’equilibri entre intel·ligència i voluntat és necessari per respondre als desafiaments que la vida inexorablement et dona cada dia com company de viatge.
L’independentisme hauria d’afrontar la situació política que tenim després dels resultats electorals del 21D, com l’etapa en la qual entra en la maduresa. Des de setembre d’enguany hem experimentat que la independència no és un camí exempta de passar pel seu particular via crucis.

Sense embuts hem de reconèixer que s’ha pecat d’ingenuïtat i s’han comès errors per no haver mesurat la capacitat de l’Estat en usar la força que li permet la seva condició d’Estat. El camí de roses s’ha convertit ràpidament en un camí ple d’espines.

No repetiré arguments i explicacions ja àmpliament donades; vull  només fer algunes reflexions que em semblen essencials manifestar davant del moment que estem vivint.

Entrar en la maduresa significa fer tot el possible per no enganyar-nos ni enganyar. La intel·ligència no ha de ser ofuscada per la voluntat. El 27S 2015 la nit electoral gairebé vam assistir a una perversió del discurs per part dels dos blocs polítics catalans majoritaris. Si els independentistes vam dir que eren unes eleccions plebiscitàries, els constitucionalistes van respondre que eren unes eleccions autonòmiques on s’escollien diputats i no era un referèndum sobre la independència.  Aquella nit JxS proclamava la victòria perquè hi havia una majoria de diputats independentistes, i els constitucionalistes deien que havien perdut les eleccions els independentistes perquè no havien obtingut el 50% més un dels vots com si haguessim votat en un referèndum. En definitiva, per conveniència tots dos blocs s’havien intercanviat l’interpretació sobre quin tipus d’eleccions eren sense cap mena de coherència. Ans al contrari: cada bloc afirmava el contrari del dit fins a 1 minut abans del recompte!

Durant aquests dos últims anys cada bloc ha dit de representar la majoria social sense que cap recompte de vots hagi certificat aquesta afirmació i amb la pretesa de posar en un costat o l’altre les persones que havien votat al 2015 Catalunya si que es pot i enguany Catalunya en Comú. Per no parlar del famós mite de la Catalunya silenciosa i silenciada.

Les eleccions del 21D han tornat a certificar que ningú dels 3 blocs (independentistes, constitucionalistes del 155 i els que volen un referèndum pactat) tenen la majoria absoluta dels vots. És evident que la majoria minoritària som els qui volem construir una nova República independent, però no representem la majoria dels catalans que han anat a votar com mai ho havien fet.

Al 2018 no podem fer el mateix. No ens podem permetre de dir que farem una cosa sabent que ara no es podrà fer. Perquè és evident que hem aprés que podem dir que farem una cosa però al final s’ha de comptar amb la reacció dels qui no estan d’acord i quan qui no està d’acord és l’Estat, sempre pot tenir la capacitat d’usar la força i la repressió i a més compta, per dir-ho en termes esportius, amb el ple suport de qui ha de fer d’àrbitre.

Per això penso que no podem enganyar-nos i enganyar quan des de el mon independentista fem el debat si volem que sigui President Puigdemont o volem (com és en el meu cas) que sigui Junqueras. Perquè per molt injust i vergonyós que sigui; per molta voluntat i vots que manifestin aquest propòsit, que Puigdemont i Junqueras puguin ser el proper President dependrà en gran part de l’Estat espanyol. No han pogut impedir que guanyem les eleccions, però sí que poden impedir que ells dos siguin President.

Junqueras ho té en compte a tal punt que ja ha indicat  la Marta Rovira com possible futura Presidenta de la Generalitat. També Junts per Catalunya hauria de dir amb claredat quin és el seu pla B si, com tot indica, l’Estat no permetrà que Puigdemont sigui de nou el proper President.

Perquè recuperar les Institucions malmeses pel 155 es fa tenint un Govern i al capdavant un President. I segur que el President Puigdemont i el Vice-president Junqueras són els primers que volen que ràpidament els ciutadans de Catalunya tinguin un Govern i un President  sortit de les urnes que recuperin el control de les nostres Institucions. Com patriotes que són, treure la Generalitat de les mans del govern de Rajoy, del govern espanyol és el més urgent i prioritari.

Les eleccions les hem legitimat de facto quan hem decidit de participar-hi i una vegada escollit els diputats del Parlament, ells, i només ells que son l’expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya, poden i han d’escollir un nou President i un nou Govern.

La voluntat és necessària però no pot menysprear la intel·ligència. Si l’Estat espanyol impedeix que Puigdemont sigui President, segons JxC que hauríem de fer? No escollir un nou President? No formar un nou govern? Deixar per més temps la Generalitat en mans del govern de Rajoy?

Diguem la veritat: qualsevol esforç per fer que els exiliats tornin a casa lliures i que els empresonats tornin en llibertat, passa per recuperar el Govern i les Institucions. Perquè sense el Govern de la Generalitat no hi ha ni biteralitat ni possibilitats de negociar res amb l’Estat. I ara per ara és gairebé impossible que l’Estat permeti que Puigdemont sigui el proper President. La proposta de tenir un govern legítim a l’exili i un govern de gestió a la Generalitat  no s’aguanta enlloc. I la idea de tenir un President escollit per vídeo conferencia i que governi des de l’exili potser èpicament engrescadora, però ja és l’hora de gesticular menys i de governar fent polítiques que eixamplin la base social dels qui volem una nova República independent. No és amb propostes èpiques extravagants que guanyem seriositat envers els catalans que dubten sobre quin futur volen pel nostre país. Que no es repeteixi el trist espectacle del 2015 en la fallida elecció d’en Mas com President de la Generalitat!

Perquè defensar el dret dels catalans a decidir; participar el 21 D a les eleccions; demanar a l’oposició si accepten els resultats de les eleccions,  i desprès treure legitimitat als diputats escollits perquè decideixin qui és el President i el Govern de la Generalitat és contradictori i gens coherent.

Davant el possible impediment de l’Estat de poder escollir el President que volem, haurem d’actuar amb intel·ligència i decisió. Continuarem a patir. Continuarem a experimentar la injustícia. Però hem de ser adults:  tenir un President i un Govern és la clau i la prioritat.

I per últim però el més important: prou de via unilateral. No es pot crear una nova República si la gran majoria dels catalans no accepta el mètode a través del qual s’arriba a proclamar-la. Perquè proclamar una República sense una acceptació de una part important dels ciutadans de Catalunya significa hipotecar el futur de la mateixa República. En aquest cas el COM és igual d’important del QUE. Que volem? Una República independent. Com volem arribar a obtenir aquesta República independent? La via unilateral no l’accepten la majoria dels catalans. Doncs haurem de tornar a tenir paciència, eixamplar la base social i negociar amb l’Estat un referèndum pactat.  Difícil i llarg? Benvinguts al camí de la maduresa: voler ser un Estat independent de forma pacifica i democràtica ni és fàcil ni ràpid. Sí, ho tenim molt a prop però no tant com volem i desitgem.

Que també els nostres dirigents polítics actuïn amb maduresa i ens tractin com persones adultes. Ho mereixem.

La vida es sueño

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son

Recordo encara quan jove estudiant vaig anar a Milano (Italia) a veure la obra de teatre de Calderón de la Barca “La vida es sueño” interpretat pel gran actor italià Franco Branciaroli. Des de aquell dia és una de les meves preferides.
L’ obra entrava dintre d’un cicle de films i obres teatrals que intentaven mostrar el sentit religiós de les persones expressat a través de variïs autors com el mateix Calderón, Dreyer (Dies Irae, Ordet), Tarkovsky (Nostalghia), Damiano Damiani (L’inchiesta).
En aquest dies repenso a algunes de les frases de l’obra de Calderón que poden expressar els pensaments de molt ciutadans espanyols i europeus que ens hem despertats del somni del creixement econòmic a l’infinit.
Si mirem els adjectius que usa Calderón en les frases que he transcrit, tots em semblem que expressen a meravella en que han quedat els anys de creixement que van fer creure a la classe dirigent que Espanya era de nou una potencia econòmica i política.
Un frenesí, una il•lusió, una ombra, una ficció. Reprodueixo les definicions que dona l’ Institut d’Estudis Català d’aquestes paraules:
Frenesí es una “exaltació furiosa” .
Il•lusióError dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença
Ombra: Obscuritat, absència de claror.
FiccióActe i efecte de fingir; cosa fingida.
Continuo pensant que abans d’una crisis econòmica i política estem davant d’una crisis cultural. Que el ser humà pugui perdre el sentit de la realitat es un tema clàssic de la psiquiatria i de la cultura. Però no deixa de ser curiós que justament ara que tota la cultura moderna exalta la racionalitat i la ciència, l’agnosticisme i la tecnologia, això no ha evitat aquesta crisis sustentada en una pèrdua brutal del sentit de la realitat.
De fet no fem més que parlar de “bombolla”: la bombolla inmobiliaria, la bombolla financera, inclòs ens diuen que la classe treballadora ha viscut en una espècie de bombolla de drets socials que per error hem donats per adquirits permanentment!
En definitiva la pèrdua de la realitat ha fet que milions de persones amb les nostres decisions hem participat en la creació d’una gran bombolla que ha esclatat. Ara es l’hora de fer-nos un bany de realitat i toca tornar a posar els peus per terra!
I el relat de les classes dirigents ja son anys que s’han posat a treballar perquè tots creiem que no hi altre camí que el que ens indiquen: retallades de drets socials, o dit de millor manera transformar els drets socials en millores socials que depenen de la situació econòmica- financera. Perquè es clar, treure un dret es un acte immoral, treure una millora es molt més justificable si s’ha de treure per motius contingents.
I si hi ha una bombolla que encara no ha esclata i que els poder fàtics alimenten i no volen que la ciutadania es doni compte que existeix?
I si passem d’un somni a un mal somni?
Fer pagar a la classe mitjana treballadora la crisis sense tocar les rendes financeres es l’únic camí?
Continuar a carregar d’impostos el treball i no el capital, es l’únic camí?
Donar quasi gratis finançament als bancs i no donar-ho a les empreses petites i mitjanes, es la solució?
Es evident que els partits d’esquerres han perdut des de fa anys la batalla cultural i que la tradició social cristiana europea està desapareguda . Aquestes dues tradicions europees van fonamentar l’Europa dels drets socials, dels pobles i del treball. Després la socialdemocràcia s’ha concentrat més en els drets individuals i la tradició social cristiana ha deixat pas a la dreta liberal de la desregularització i consumisme desfrenat.
Cal que aquestes dues gran tradicions culturals i politiques europees revifin en nous subjectes politics i retornin a indicar un camí diferent a Europa.
Com diu Segismundo al final de l’obra de Calderón:
¿Qué os espanta,
si fue mi maestro un sueño,
y estoy temiendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión?

Perquè el risc es que despertem d’un somni i acabem en l’obscuritat d’una presó. Alguns ja han obtingut que milions de persones siguin presoners per tota la seva vida dels deutes.
No deixa de clamar al cel que s’indultin els bancs i el mon financer, màxims culpables de la situació juntament a les classes dominants, i es deixin en la presó que significa no tenir un futur als damnificats per les males pràctiques dels taurons de la finança!

Gestionar o Governar la crisi ?

He decidit tornar a tenir un bloc personal on reflexionar de moltes coses, no només de política. Després de molts anys picant pedra en el meu poble en nom d’ ERC, arribat als 50 anys, sento més que mai que la política no ho és tot. La meva formació religiosa i filosòfica tornen amb força a reclamar les meves energies personals per posar al centre les grans qüestions que fan que el ser humà sigui l’únic ser vivent amb la capacitat  de cercar les respostes a la pregunta sobre el sentit de la seva existència. I he d’admetre que cada vegada aquesta política reduïda a eslògans, imatges, màrqueting m’interessa menys. Només la política municipal, tan propera als problemes reals de les persones, em sembla encara digna de representar el sentit originari de la paraula política com saber operar/governar (téchne) pels ciutadans  (polis).

Son anys que sostinc que la crisi que el món occidental està travessant és més cultural que política i econòmica. En una societat fonamentada en la “modernitat liquida” (Zygmunt Bauman) tots els sistemes organitzat quan la societat es sustentaven en visions ètiques –polítiques “solides” no poden que entrar en crisis.

En una societat liquida el “telos” (la finalitat, el fi, el per a que de les coses i de l’existència) de la filosofia greca te cabuda només d’una forma molt marginal.

Avui ens preocupem més de la propera sortida d’un nou model de Samsung que si la finalitat del sistema escolar  es preparar les properes generacions a ser persones amb capacitat critica o només experts en utilitzar la tècnica. En definitiva ciutadans o consumidors. Però això serà motiu per reflexionar un altre dia.

No deixa de ser evident que avui s’entén la política més com gestió que con govern. O millor dit governar vol dir gestionar. Recordo sempre l’equació que molta gent feia a Itàlia: si Berlusconi es un gran gestor  de les seves empreses amb un èxit incontestable, doncs qui millor d’ell per governar/gestionar Itàlia. El resultat d’aquesta equació és coneguda per tothom.

Fa anys vaig obrir una jornada formativa d’Erc Penedès com President regional parlant del significat etimològic de les paraules “gestionar”, “governar” i “crisis”. Sempre és important veure l’etimologia de les paraules.

La paraula  Gestió deriva del llatí Gestus, i és del mateix verb Gerere del qual deriven les paraules Gest, Gerent. Indica per una part gestionar, administrar la realitat i per l’altra gesticular, fer gestos.

La paraula Governar (llatí Gubernáre que ve dal grec Kybernán) significa “dirigir una nau”. És el que fa un capità que sap dirigir, conduir la nau enmig del mar, amb bon i mal temps, amb dificultats a vegades extremes. És el que manté el timó de la nau. Un capità no només governa la nau, sap cap a quin port ha de portar-la. Enmig de mil dificultats sap el punt de partida i el punt de destí.

La paraula Crisis (llatí Crísis que ve del grec Krino, verb Krinein) significa “separar” e indica un moment decisiu on es pot decidir de la vida o la mort d’una persona. De fet és una paraula molt usada per indicar una situació greu de salut (per ex. crisis cardíaca) on està en joc la vida d’una persona. Sempre indica un moment que pot canviar el” statu quo”  de la realitat.

També la paraula Critica deriva del mateix verb Krinein.

 

La conclusió de la meva intervenció era que la crisi actual que visquem necessita de polítics que governin i no que només gestioni la realitat i que tinguin capacitat critica . Realment el panorama occidental és bastant desolador. En Europa ha governat més la crisis econòmica la BCE que els governs dels Estats europeus. I no cal dir que a Espanya sobra la política feta de gestos, declaracions i contra declaracions però sense que ningú doni la sensació d’indicar cap a on vol portar-nos. Aquesta és la gran diferència entre la politica catalana i l’espanyola. Mentre a Catalunya es discuteix d’un possible nou horitzó, la resposta del govern espanyol és simplement gestionar la situació en els tribunals.

Veiem massa els polítics fent tertúlies en els mitjans de comunicacions, lluitar pel minut d’or televisiu per llançar un missatge o per a qui en 140 caràcters és més efectiu. Simplificant la realitat i les possibles solucions con si els problemes greus que pateix la nostra societat es puguin resoldre amb missatges emocionals.

O potser realment el que es vol és que ens quedem en el mateix port: en el mateix sistema polític, econòmic i cultural que ens ha portat a la crisis. Als poders econòmics (aquests sí que governen!) ja els va bé una política que gestiona la crisis sense governar-la, doncs  no volen que anem cap a un altre port : volen que ens quedem en el mateix que els han fet el amos reals del món.