«La màgia de pensar en gran» de David J. Schwartz, ens fa pensar més enllà d’on estem acostumats. Els pensaments petits porten a resultats petits, únicament al Pensar En Gran aconseguirem tenir grans resultats.
Al Baix Penedès hem pogut observar la distància entre projectes del segle passat i altres enfocats al futur.
El PSC va presentar al Parlament el 16 d’abril la proposta de resolució on torna a demanar la execució del Logis Penedès. Han passat 15 anys des de que es va presentar el projecte de CIMALSA de crear aquesta mega plataforma logística al servei de les necessitats dels ports de Barcelona i Tarragona. Dos crisis econòmiques després el model productiu ha experimentat canvis profunds. El PSC torna amb un projecte amb mentalitat del segle passat afirmant que tindria “un mínim impacte paisatgístic”!
El nou Delegat del Govern al Penedès, David Alquézar, ha declarat als mitjans de comunicació que el Govern aposta per Idiada 2, model d’activitat econòmica i recerca que enforteix la Comarca en un projecte de futur basat en el desplegament del vehicle autònom i mobilitat sostenible amb el valor afegit que aporta a la nostra Comarca: creació de llocs de treball i cicles formatius lligats al vehicle elèctric; molt més respectuós amb el medi ambient que el projecte Logis.
El Baix Penedès esdevindria referència a Europa i estaria a l’avantguarda de la investigació en mobilitat sostenible.
Així, tenim dos models: el del PSC i Territori de la Generalitat (la sociovergència de sempre) aposta per fer del Baix Penedès una Comarca al servei de les exigències de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i el dels Republicans que aposta per una Comarca referència a Europa, amb possibilitat de crear sinergies amb el projecte del centre d’Hidrògen Verd a Tarragona, també referent a Europa, impulsat per ERC Camp de Tarragona.
Ocupació del sol amb més camions per ser un centre logístic com tants altres sense valor afegit, o esdevenir un centre punter a Europa apostant per la transformació verda que necessita el nostre planeta?
EL PSC diu: “Les necessitats han canviat i les demandes de la ciutadania també”. Tenen tota la raó. La sensibilitat mediambiental ha crescut molt al Baix Penedès i no volem quedar atrapats en receptes que ens han portat al fracàs.
L’aposta està entre quedar-se al segle passat, o pujar al tren que porta el Baix Penedès a ser protagonista del futur!

Ivan Faccia Serrano i Daniel Pernas Llobet

S’atribueix a Massimo d’Azeglio la frase «Hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians».
Es volia posar l’accent sobre que una vegada obtinguda la unitat d’Itàlia, ara s’havia de treballar perquè tots els ciutadans dels diferents estats que conformaven Itàlia abans de la seva unió, se sentissin part d’aquest nou Estat unitari.

Podríem transmutar aquesta situació al Penedès: hem creat la Vegueria Penedès, ara ens toca fer a les penedesenques i penedesencs.

No ens hem d’enganyar, almenys en el cas dels ciutadans del Baix Penedès, la reclamació de la Vegueria Penedès ha estat més una petició de les elits polítiques i no de totes, basta pensar que el PSC no hi estava a favor,  i d’una part activa però minoritària de la societat baix penedesenca.

Una part important dels ciutadans de la nostra Comarca han nascut fora d’ella i provenen especialment de l’àrea metropolitana de Barcelona i altres parts del nostre país, de l’Estat i de l’estranger. I el nou elevat creixement de la població que tornem a viure aquests últims anys no fa que augmentar encara més la nostra idiosincràsia multicultural.

Les administracions públiques i el seu repartiment territorial poden tenir un fort factor identitari (nació- Estat, nació sense Estat, ciutats) i altres que pels ciutadans són purament casuals com en molts casos pot passar amb les comarques.
És més comú que una persona digui en quina ciutat o país viu que, en quina Comarca o Vegueria.

EL Baix Penedès com és ben sabut, viu enmig de 2 àrees metropolitanes i és l’única comarca de les 4 que conformen la Vegueria Penedès que pertany a la Província de Tarragona.

Doncs la Comarca del Baix Penedès és la que aporta estratègicament una singularitat que hauria d’aprofitar la nostra Vegueria. Des de la Comarca hem de ser capaços de fer polítiques transformadores que comencin a solucionar els problemes endèmics que tenim, però també la Delegació del govern al Penedès ha d’assolir una nova mirada cap al Baix Penedès així com les elits polítiques i socials de la Vegueria: o tenim entre tots un colideratge de la Vegueria i fem el Baix Penedès copartícip de les decisions o bé la majoria dels ciutadans de la nostra comarca continuaran a mirar en sentit metropolità/ litoral marítim i no cap a les comarques interiors del Penedès.

L’entitat Pro Vegueria Penedès acaba d’incorporar en el seu secretariat 3 persones del Baix Penedès mostrant així el camí a seguir: intentar implicar ciutadans de la nostra Comarca cada vegada més en la construcció de la Vegueria.
Com a Baix Penedès hem de continuar treballant amb les 2 àrees metropolitanes i les seves institucions territorials, especialment la Diputació de Tarragona. Però hem de ser conscients que en el desplegament de la Vegueria Penedès ens hi juguem molt.

De com comencen a desplegar-se les Conselleries del Govern i com finalitzarà el Pla Territorial depèn la implicació que tindran en el projecte els ciutadans i ciutadanes del Baix Penedès. Si la Vegueria no ajuda a desplegar tots els actius que tenim com a Comarca i a transformar el Baix Penedès amb uns projectes de futur planificant els serveis que ens mereixem com a ciutadans, quedarà com una administració més. I no perdrà una oportunitat històrica el Baix Penedès: ho perdrà tot el Penedès.

Ivan Faccia Serrano i Daniel Pernas Llobet

Sempre recordaré el dia que em van explicar la història de dos fabricants de sabates que envien a l’Àfrica més desconeguda i profunda els seus millors comercials. Quan arriben, un dels dos truca dient que torna a casa perquè pràcticament ningú porta sabates i l’altre truca emocionat dient d’enviar-li un estoc important perquè com gairebé ningú porta sabates hi ha molts clients potencials. En definitiva el famós got mig ple o mig buit.

Moltes vegades penso que la classe dirigent baix penedesenca hauríem fet com el comercial que se’n va tornar a casa en quant va veure que pocs portaven sabates. Tenim claríssim el llistat de les mancances del nostre territori i especialment el que considerem, moltes vegades amb raó, el greuge per una actitud poc curosa per part d’altres administracions amb el territori. Sempre estem amb el got mig buit i som els primers a no parlar de la nostra comarca com un lloc ple d’oportunitat.

Estem en mig de les dues àrees metropolitanes més importants del país: Barcelona i Tarragona.
Tenim un sistema de xarxes de comunicació viàries importants: sí, són cares especialment per servir-se’n amb el transport públic, però les tenim. A moltes comarques ja els agradaria estar en una situació geogràficament estratègica com la que tenim i poder gaudir d’una interconnectivitat molt important!

Tenim quilòmetres de platges meravelloses, un interior on podem gaudir de la naturalesa i uns pobles i viles fetes a mida humana per poder crear i fortificar una societat amb consciència de pertinença a una comunitat.

Evidentment tenim reptes als quals cal que responem: una comarca-dormitori amb el creixement més gran de població de tota Catalunya i amb la taxa d’atur malauradament més alta.

Unes escoles massificades i uns serveis bàsics que moltes vegades es queden endarrere respecte a les necessitats que tenim i que no donen a bast.

Però algunes dinàmiques que poden semblar negatives són una oportunitat: som metropolitans i penedesencs al mateix temps; formem part de la Vegueria del Penedès però també tenim llaços indestructibles amb Tarragona: som la tercera comarca per població de la seva província i El Vendrell també és la tercera ciutat més gran.

Constructors per força d’una identitat rica en la diversitat a causa del continu creixement de població i incorporació de nous ciutadans a la nostra comarca.

Hem d’exigir a la Generalitat i al Parlament que donin la volta a les polítiques que els últims anys ens han dispensat: des que Junts ha tornat a tenir la Presidència de la Generalitat les inversions cap a la nostra comarca no estan a l’altura que correspon al creixement més gran de població i la taxa d’atur més alta de Catalunya.

El Baix Penedès no necessita tapar forats: necessita programes d’inversions a llarg termini especialment perquè els nostres ciutadans tinguin els serveis de sanitat, educació, benestar social que els correspon. S’ha de treballar a deu anys vista tenint en compte l’augment previst de població. Necessitem planificar el futur i no gestionar urgències.

Però també des del territori hem de ser autoexigents. Basta de lamentacions i de donar la culpa als altres. També nosaltres hem de fer els deures.

Donaré un exemple. Des de la Comarca en aquests dies demanem a la Generalitat que faci el que pugui perquè Saint Gobain no tanqui la seva divisió de Glass a L’Arboç, però que ha fet el nostre Consell Comarcal (governat des de sempre per Junts i/o Psc, sigui tot dit) per portar al terme uns dels punts del Pla Estratègic 2017-2022 que va ser aprovat fa alguns anys i on es proposava la creació d’una «Oficina especialitzada en captació i acollida de noves inversions»?

Quines noves inversions s’han captat? Quin nou model econòmic s’ha proposat?

Fotos per reivindicar a les altres Administracions, moltes. Fotos per explicar les noves inversions que s’han captat, cap.

Deixem de queixar-nos i valorem les grans potencialitats que té el Baix Penedès.
I treballem perquè moltes empreses vegin la nostra comarca com una gran oportunitat.

La pandèmia de la COVID-19 ha tret el millor de la societat. Milers i milers de persones en primera línia per fer front a aquesta crisi sanitària, ens han mostrat la immensa capacitat que tenim com éssers humans de dedicar-nos a les persones que més necessiten la nostra solidaritat i dedicació. Fa anys que no es posava en evidència la importància de pertànyer a una comunitat humana.
També hem de valorar els esforços que estan fent totes les institucions i els seus representants polítics: a ningú se’l pot escapar que són temps molt difícils per estar al capdavant de qualsevol institució i formar part de qualsevol govern. Mai agrairem suficientment els esforços que, des de molts àmbits, tantes persones estan fent per gestionar la dificilíssima situació sanitària, econòmica i social que ha ofert la COVID-19.
En aquests moments la política ha de tenir mirada llarga i una gran capacitat d’empatia perquè és impossible fer-ho tot bé, no cometre errors i no donar, a vegades, la sensació que s’improvisa.
Que totes les Alcaldesses i Alcaldes del Baix Penedès estiguin molt preocupats per la situació actual i encara més pel que vindrà en els mesos vinents, demostra la seva gran implicació amb els seus ciutadans i ciutadanes.
Que en un document hagin expressat la seva preocupació pel futur pròxim de l’educació a la nostra comarca només es pot valorar positivament.
Tenim un recte majúscul com societat: Garantir en el pròxim curs escolar la salut dels nostres fills i filles, de la comunitat educativa i vetllar per la qualitat de l’ensenyament fent tots els esforços possibles, perquè la bretxa existent avui en la societat no només no s’allargui, ans al contrari disminueixi la segregació escolar. El risc que es profunditzi la segregació escolar és evident per tothom.
No podem tenir classes massificades perquè són un risc per la salut dels nostres infants i dels docents. Hem de trobar solucions per trobar nous espais i és impossible que la Generalitat ni cap Administració pugui trobar aquests espais sense el concurs de les altres administracions, singularment els Ajuntaments. L’alternativa és que els nostres infants vagin a classe en setmanes alternes i s’utilitzin les eines tecnològiques amb el que comporta d’inversió i conciliació de la vida familiar i laboral.
Davant d’una crisi excepcional calen respostes excepcionals on no valen les «fronteres» de les competències administratives. Des dels ajuntaments podem exigir al Departament d’Educació de la Generalitat que exerceixi les seves competències, però tots sabem que els recursos econòmics no són infinits i que només la suma de totes les administracions podran garantir la seguretat dels nostres fills i filles i el seu dret a un ensenyament de qualitat.
Les competències no impedeixen ajudar i participar conjuntament per resoldre les problemàtiques que tindrem en el pròxim curs escolar. Els ajuntaments no poden pensar que només exigint es resoldran els problemes, ells també hauran de saber prioritzar on aboquen els recursos municipals. Al Baix Penedès s’ha demostrat que hi ha un consens generalitzat perquè les polítiques socials, de salut, educació i ocupació siguin els eixos principals pels anys vinents davant la crisi que estem patint i patirem. És per tot això que s’ha de fer un esforç conjunt entre Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Ajuntaments per crear un gran pacte perquè totes les administracions aboquin el màxim de recursos possibles per garantir la salut i la qualitat de l’ensenyament en el pròxim curs escolar. I cap ajuntament es podrà justificar dient que no pot trobar recursos per ajudar en aquest repte: al final és una qüestió de prioritats.
No són temps per assenyalar i intentar culpabilitzar una administració en concret. La salut, la qualitat de l’ensenyament i la cohesió social es mereixen sumar tots els recursos possibles per part de totes les administracions. La resta són polèmiques innecessàries.

La primera vez que fui al Museo del Prado me emocionó ver el cuadro de Goya, El 3 de mayo en Madrid, o «Los fusilamientos«.

Estuve media hora mirándolo, recordando las miles de veces que lo había visto en libros o en internet. Es la misma emoción que sientes cuando has estudiado y explicado obras de arte y, por fin, puedes verlas con tus ojos.

Como sucede con los genios de la cultura, un hecho histórico se transforma en un mensaje universal que traspasa el tiempo y el espacio. La genialidad del ser humano es esta: vivimos en un espacio y tiempo concretos y podemos plasmar con las palabras, las manos y las mentes ideas, pensamientos y sentimientos válidos para todos los tiempos y espacios.

Este cuadro de Goya es justo uno de esos ejemplos, de cómo la cultura expresa aspectos de la naturaleza humana que la definen en sí misma, más allá de la temporalidad.

En el cuadro hay cuatro grupos: los que se enfrentan a la muerte; los que ya están muertos; los que esperan su turno para afrontar su final y, por último, los que matan.

De estos cuatro grupos, Goya pinta detalladamente la cara sólo de quienes están más cerca del pelotón de ejecución, y la del hombre muerto más cercano al pelotón. Morir es un hecho totalmente humano, y cuando matas a un hombre su cara es la única arma que tiene para defenderse: ¡su rostro te recuerda que es un hombre como tú! La violencia siempre ha intentado deshumanizar a quien sufre esa violencia: tenemos el caso de los campos de concentración, en los que un prisionero era un número y no un nombre, SU NOMBRE.

Deshumanizar al «otro«, al «diferente«, es el primer paso para ejercer sobre él la violencia. No ejerces la violencia contra otra persona que, como tú, es padre, marido, hijo. No. La ejerces contra alguien al que ya le has desposeído de su «ser humano» (en el sentido de «existir como ser humano«). El adjetivo con el que le nombras (judío, negro, nacionalista, independentista, italiano, alemán, inmigrante, etc.) se usa como arma arrojadiza para anular y hacer olvidar que antes de nada somos personas.

El populismo tiene esta gran capacidad: culpa a alguien, especialmente al «diferente«, haciendo desaparecer el hecho de que lo que nos une (somos seres humanos) es mucho más de lo que nos divide (lengua; cultura; ideas; color de la piel; religión). La política actual ha entrado en esta deriva: deshumanizar al adversario como si no tuviera sentimientos y experiencias humanas que nos aproximan mucho más de lo que nos dividen.

Delante de este populismo deshumanizador se encuentra el grupo de personas que no quieren ver que están a un paso de tener el mismo destino que las personas que se encuentran delante del pelotón de ejecución, o que yacen ya en el suelo, sin vida. Es esa gran parte de la sociedad que está sumida en la cultura del individualismo, y que sólo actúa cuando está en juego el «qué hay de lo mío». El populismo, siempre que ha alcanzado el poder, lo ha hecho porque una gran parte de la sociedad miraba a otro lado; esa misma sociedad se daba cuenta después, cuando ya era demasiado tarde, de que había ayudado a crear el «monstruo». Gran parte de los políticos de hoy fomentan esta falta de actitud «crítica» llevando la política al plano de las emociones y no de las razones.

Por último, están los hombres que forman el pelotón de ejecución. No se les ve la cara. La violencia no tiene rostro porque está en la naturaleza humana. La mirada de un niño es lo más desarmante que hay en su desnudez y simplicidad. Mirar a los ojos de la persona a la que vas a matar: sólo quien no ve al otro como ser humano puede hacerlo. Ahí es cuando se convierte en monstruo.

El pelotón no tiene cara y está impasible porque ya ha borrado de su mirada el rostro del «otro«. Ha deshumanizado a su víctima.

Cuando el ser español, catalán, negro o blanco, religioso o agnóstico, se vuelve el centro del debate social y político, olvidando que la comunidad de seres humanos que somos es lo más importante, estamos cometiendo los mismos errores que llevaron a Europa al desastre.

Cuando la política económica deshumaniza todo; cuando la política deshumaniza el adversario; cuando la mayoría se cubre el rostro para no ver, lo único que nos queda es la luz que ilumina el rostro de quien abre las manos delante del pelotón de ejecución y grita, sin palabras, que delante tienen solo a un hombre. Y el «ser» humano es lo único que tenemos que valga la pena en nuestra existencia.

Hi ha a vegades reflexions que quan passa el temps queden desfasades i altres que al contrari es tornen en un referent.

Trobo que la conferència que Joan Puigcercós va fer l’octubre del 2008 fa part del segon grup i les seves paraules són més actuals que mai.

Avui el debat de la política catalana ha tornat a posar al centre la R de República i em sembla que aquella conferència és un estímul per reflexionar sobre algunes problemàtiques.
La primera anotació és que la República abans de ser un tipus d’organització administrativa i una forma d’organització d’un Estat, és un ideal que es fonamenta en alguns valors, per això «els valors republicans són més profunds que la República com forma d’Estat».

És evident que Plató i tots els clàssics, quan parlaven de la República no es referien a una forma d’Estat sinó a uns valors i ideals que s’havien de materialitzar en una República com organització política dels ciutadans de la polis. Un Estat amb forma de República no garanteix el ple exercici dels valors republicans i, cap forma d’un Estat garanteix automàticament que a la base de la convivència dels ciutadans hi siguin els valors republicans.
Això sí, aquests valors han de ser fomentats, promoguts i defensats si es vol que la República com a administració tingui el seu veritable sentit d’existència i permanència com a forma d’Estat.

D’això es deriva la segona reflexió que faig: l’actual dicotomia política entre defensors de la República i defensors de l’actual Estat, és simplista i artificial. Es poden exercir ja ara, almenys en part, els valors republicans (la llibertat, la responsabilitat, l’educació, la igualtat, la fraternitat, el civisme, etc.) i, com diu en Puigcercós, aquests valors «han de conformar el que han de ser els drets i deures de la ciutadania». I és que els catalans amb les nostres eines administratives ja podem fonamentar les polítiques públiques en els valors republicans. Una altra cosa és lluitar perquè entenem que amb una República Catalana serà més fàcil afirmar aquestes polítiques públiques, ja que tindrem la plenitud dels recursos administratius i econòmics per fer-ho. Però no hem de perdre de vista que la República és una POSSIBILITAT per a poder realitzar polítiques fonamentades en els valors republicans, tot i que no ho garanteix. Com a conclusió de la conferència, podem dir que, sense uns ciutadans que lliurement formin una comunitat fonamentada en valors republicans, la República es pot buidar de significat i quedar només en una forma d’Estat i no en una societat que viu aquests valors com a fons de deures i drets.
Per això el debat de si ara és més important «governar una Autonomia» o «fer la República» o dir directament que s’ha de supeditar les Institucions (Govern i Parlament) a altres instàncies com el «Consell de la República», resulta, com mínim, molt discutible: renunciar a aplicar polítiques republicanes a través del Govern i Parlament per quedar-se en gestos i instàncies «virtuals» és contradictori.

La República, com la independència, és un mitjà per poder crear una societat diferent i no un objectiu en si mateix. Cap forma d’Estat fonamenta uns valors. Els valors d’una comunitat de ciutadans han de ser el fonament de qualsevol forma d’Estat. Una nació sense Estat pot perfectament exercir drets i deures republicans.
I per últim: en el rerefons de la conferència hi ha el valor de la fraternitat. Quan parlem d’educació, integració i igualtat estem parlant de tractar la persona amb afecte fratern (fraternitas), és a dir, posant al centre la persona com a subjecte digne de ser tractat amb el mateix afecte que tenim per un germà. Hi ha alguna cosa que tingui més valor que la persona humana amb la seva dignitat? Per un republicà No. Per això un vell republicà com Tarradellas va dir el 23 d’octubre del 1977 «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» i no «Catalans ja sóc aquí!«. Perquè ser ciutadà amb drets i deures, és el fonament dels drets polítics que pertany a cada persona visqui on visqui, parli el que parli, sigui dona o home, gran o vell; qualsevol color de pell tingui; creença; ideologia política.
Avui correm el perill d’oblidar-nos de la fraternitat com a valor fonamental per tal de conviure en la nostra comunitat. Abans de ser catalans o espanyols, independentistes o unionistes, som persones i ciutadans. Això ens uneix molt més del que ens diferencia. Per això cap sortida política em sembla adequada si no és compartida per la majoria dels ciutadans de Catalunya. La unilateralitat, sigui per part espanyola o catalana, porta en si mateix el perill de no veure l’altra part com una part de la mateixa comunitat de ciutadans de la qual tots formem part.

Ni obligar a quedar-se dins de l’Estat Espanyol per l’imperi de la llei, ni voler proclamar una República a través d’un referèndum unilateral és la solució si no és compartida per una clara majoria social dels ciutadans de Catalunya. Voler proclamar una República sense exercir el valor de la fraternitat, és una contradicció en si mateix.
Hi ha símptomes de què part del món polític ha renunciat clarament al valor de la fraternitat: el més clar és la contínua deshumanització del contrari. Aquesta deshumanització és l’arma més eficaç per trencar una comunitat de ciutadans i posar la llavor de la seva profunda divisió.

En parlarem en un altre escrit.

El mes de maig sempre ha estat particular per a mi. Vaig nèixer el primer dia d’aquest mes i en aquest mateix, vaig obtenir la confiança tres vegades consecutives per part dels meus conciutadans com a cap de llista d’ERC.

És un mes que em porta a sentir la GRATITUD com una experiència existencial profunda.
Gratitud per Joan Melià i la seva dona Pepi, que em van fer conèixer ERC Cunit. En Joan em va fer de pare polític i em va portar de la mà fins a ser el seu relleu a ERC Cunit. Malauradament en el moment en què finalment ERC tornava a tenir un regidor, ens va deixar.
Gratitud per Carles Adan que durant anys em va acompanyar com a President de la Secció Local. Ho va fer com un germà demostrant una intel·ligència i uns valors molt difícils de trobar en una persona. Tenir-lo al meu costat, va ser una font inexhaurible de saviesa i aprenentatge. Amb ell vam poder consolidar el nostre projecte polític a Cunit.
Gratitud, immensa gratitud, cap a totes les companyes i companys que he tingut i tinc: els que encara hi són i els que han decidit fer un altre camí. De tots he après; a tots dec la seva sincera col·laboració, afecte i respecte. Mai he hagut de preocupar-me pel famós dit que assenyala que «els adversaris els tens fora i els enemics en casa». En això tots han estat un exemple d’anteposar el projecte comú als legítims interessos i aspiracions personals.
Gratitud a totes les persones que han estat i continuen estant al meu costat, començant per la meva dona i els meus fills. I als meus amics, pocs però més valuosos que qualsevol tresor.
Per tot això Maig em sembla el mes perfecte per confirmar que a les pròximes eleccions municipals del 2019 jo ja no seré el cap de llista de Cunit. És l’hora de fer un pas al costat i deixar que un nou lideratge consolidi i millori el projecte polític col·lectiu que representem des d’ERC Cunit.

Estic molt content de poder continuar treballant encara amb més força l’any de legislatura que queda sabent que al final, com una cursa de relleus, hi ha unes persones preparades a prendre el testimoni i portar-ho amb més força cap endavant.

Perquè un projecte polític és com la torxa de les olimpíades que es passa de mans en mans il·luminant les persones i els carrers. Cadascuna de les persones que la porta ho fa posant el millor de si mateixa, conscient que l’esforç personal es torna col·lectiu i això, és el que fa avançar la torxa fins al seu destí. I moltes persones que vénen de llocs diferents es posen a córrer juntament amb qui porta la torxa fent el mateix camí, cap al mateix destí.
Jo estic arribant al final del meu trajecte i l’any vinent a una altra persona li tocarà liderar la cursa sabent que al seu costat tindrà moltes persones que correran amb ella. Perquè ni és una cursa ni un lideratge personal; és comunitari!

I acabo ple de Gratitud per tu Carme, la nostra Presidenta de la Secció Local i des de ahir, alcaldable per ERC a Cunit. Són anys que estàs al meu costat amb humilitat, intel·ligència, paciència, afecte i lleialtat. No trobo millors mans per a liderar el nostre partit ara que s’acosta el relleu. Em tindreu sempre al vostre costat, però ara és l’hora que la torxa la portin altres persones.

Fa anys va venir a viure a Cunit un home que provenia del País Basc. Va voler col·laborar amb la nostra secció local i van mantenir una bona relació. Pocs mesos després de la seva arribada va acceptar ser Apoderat per ERC en unes eleccions. Com sempre fem, ens vam reunir a primera hora del matí per esmorzar junts abans d’anar cadascú a la mesa electoral assignada. Ell i jo compartíem mesa al Pompeu Fabra. En entrar a l’escola, com sempre faig, vaig saludar els Interventors i Apoderats dels altres partits. Quan vaig saludar en Pepe Barquier (era i és l’actual regidor del PP a Cunit) i la resta d’apoderats del PP es va quedar en un segon pla. Una vegada terminades les salutacions em va preguntar com podia saludar les persones del PP. Em va explicar que al seu poble al País Basc, això era impensable i que no es parlaven entre abertzales i persones dels partits «españolistas». Si la seva cara era de sorpresa per la meva forma d’actuar, encara més era la meva en sentir que existia una realitat on no es parlaven i quasi sentien una repulsió física pels que eren adversaris, millor dit enemics polítics. Li vaig dir que el regidor del PP tenia el seu despatx de perit d’assegurances al costat meu (jo era i sóc Agent d’assegurances!) i que gairebé cada dia ens vèiem i parlàvem de feina i de moltes coses. Que sí, que durant els plens ens dèiem de tot amb duresa però sense faltar-nos el respecte mai. Que altres apoderats del PP tenien fills que anaven a la mateixa escola dels meus fills o feien basquet amb ells en el mateix club que tenim a Cunit. Amb cert orgull el vaig dir que a Catalunya les coses eren diferents, que tothom gairebé tenia clar que érem un sol poble i pertanyíem a una única comunitat més enllà dels nostres orígens, la llengua materna, les idees polítiques, les diferències culturals, religioses, socials…

M’ha vingut a la memòria aquest episodi just ara quan sento el perill perquè alguns polítics, mitjans de comunicació i grups diferents volen dinamitar aquesta concepció tan majoritària en la cultura política i social catalanista segons la qual, som una sola comunitat diferent i rica de diversitat cultural. Cada vegada el llenguatge usat contra l’adversari/enemic es fa més dur amb el resultat de banalitzar paraules com Nazista, Cop d’Estat, Racista, Supremacista, Franquista i un llarg etc. Així com anomenar Traïdor, Botifler, Golpista, a qui no accepta fer de l’adversari l’enemic a abatre a qualsevol cost.
Ja són mesos que, aquesta pluja torrencial impregna la política i es vol traspassar als ciutadans.
Doncs la política municipal és l’últim baluard, perquè aquesta voluntat de divisió clara entre «Nosaltres» i «Ells» no acabi en dividir els ciutadans de cada poble del nostre país. Com a Regidor d’un partit Republicà on al centre de tot hi ha el ciutadà, em nego a entrar en aquesta dinàmica. I penso que, tots els regidors de tots els Ajuntaments de Catalunya hauríem de demanar als nostres responsables polítics que parin aquesta dinàmica de confrontació contínua, plena de gesticulació i grans proclames, que té l’objectiu de potenciar aquesta dinàmica perversa de fer creure que, en política es tracta de vèncer l’adversari i no de convèncer als ciutadans que gran part de les mateixes propostes són les més adequades per a millorar la societat on tots vivim.
Discutim, inclòs durament, sobre quin projecte tenim envers els ciutadans de Catalunya, però assumim públicament que tots sabem que l’atzucac on ens trobem es resoldrà només seient a una taula, parlant molt, amb diàleg i votant. Sense imposicions unilaterals. Amb empatia vers qui no pensa com tu. Com ho fem a la majoria dels pobles de Catalunya, on no deixem de saludar-nos, fer junts un cafè, seure per parlar entre nosaltres, entre TOTS nosaltres.
He après que a la política municipal pots voler fer projectes de govern o projectes de poble. Doncs els projectes de poble són els més importants perquè s’intenten fer amb el consens més gran de tots els representants dels nostres ciutadans. Per fer-ho però, necessites la voluntat de tothom, de qui governa i de qui està a l’oposició.
Aquí a Cunit fa poques setmanes ERC i C’s vam promoure una moció conjunta oberta a tots els altres partits per tal de reclamar solucions urgents respecte a la massificació de les aules a les escoles públiques de Cunit. Això no fa que nosaltres deixem de defensar la República Catalana ni C’s la unitat d’Espanya. Ni que des d’ERC deixem de denunciar que tenim presos polítics i exiliats i que ells ho neguin. Quina diferència respecte a un Parlament on escoltes diputats que admeten que ni se saluden i on no mostren gaire empatia cap a la situació dels altres!

Els Ajuntaments no podem perdre aquesta capacitat de parlar, de negociar, d’arribar a un consens i viure amb normalitat també quan no hi estem d’acord. Per a mi, ser Republicà significa justament posar al centre la persona i la seva dignitat, el seu dret a ser i pensar diferent de mi sense per això, fer de la diferència un obstacle, al contrari veient-lo com una possibilitat. No fer de la llei un obstacle insuportable que anul·li el dret d’una comunitat a decidir el seu futur. Entendre que convèncer, és el camí per a cohesionar la societat i que una comunitat sense amplis consensos fan que la majoria dels projectes imposats sense aquesta àmplia majoria, estiguin abocats al fracàs.
La República va ser proclamada després d’unes eleccions municipals. Espero que la política municipal no sigui presonera del debat nacional. Al contrari, espero que la forma de fer política a la grandíssima majoria dels Ajuntaments de Catalunya, on ja es practica en bona part dels valors republicans, ajudi els nostres responsables polítics al Parlament a trobar el camí per assolir consensos i recórrer un camí que sigui majoritàriament acceptat pel nostre poble.

Per cert, la moció presentada amb C’s va ser recolzada per tots els grups polítics i la setmana passada la Generalitat, per fi, va acceptar desdoblar una línia de P3 pel pròxim curs en una escola de Cunit.

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son

Recordo encara quan jove estudiant vaig anar a Milano (Italia) a veure la obra de teatre de Calderón de la Barca “La vida es sueño” interpretat pel gran actor italià Franco Branciaroli. Des de aquell dia és una de les meves preferides.
L’ obra entrava dintre d’un cicle de films i obres teatrals que intentaven mostrar el sentit religiós de les persones expressat a través de variïs autors com el mateix Calderón, Dreyer (Dies Irae, Ordet), Tarkovsky (Nostalghia), Damiano Damiani (L’inchiesta).
En aquest dies repenso a algunes de les frases de l’obra de Calderón que poden expressar els pensaments de molt ciutadans espanyols i europeus que ens hem despertats del somni del creixement econòmic a l’infinit.
Si mirem els adjectius que usa Calderón en les frases que he transcrit, tots em semblem que expressen a meravella en que han quedat els anys de creixement que van fer creure a la classe dirigent que Espanya era de nou una potencia econòmica i política.
Un frenesí, una il•lusió, una ombra, una ficció. Reprodueixo les definicions que dona l’ Institut d’Estudis Català d’aquestes paraules:
Frenesí es una “exaltació furiosa” .
Il•lusió: Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença
Ombra: Obscuritat, absència de claror.
Ficció: Acte i efecte de fingir; cosa fingida.
Continuo pensant que abans d’una crisis econòmica i política estem davant d’una crisis cultural. Que el ser humà pugui perdre el sentit de la realitat es un tema clàssic de la psiquiatria i de la cultura. Però no deixa de ser curiós que justament ara que tota la cultura moderna exalta la racionalitat i la ciència, l’agnosticisme i la tecnologia, això no ha evitat aquesta crisis sustentada en una pèrdua brutal del sentit de la realitat.
De fet no fem més que parlar de “bombolla”: la bombolla inmobiliaria, la bombolla financera, inclòs ens diuen que la classe treballadora ha viscut en una espècie de bombolla de drets socials que per error hem donats per adquirits permanentment!
En definitiva la pèrdua de la realitat ha fet que milions de persones amb les nostres decisions hem participat en la creació d’una gran bombolla que ha esclatat. Ara es l’hora de fer-nos un bany de realitat i toca tornar a posar els peus per terra!
I el relat de les classes dirigents ja son anys que s’han posat a treballar perquè tots creiem que no hi altre camí que el que ens indiquen: retallades de drets socials, o dit de millor manera transformar els drets socials en millores socials que depenen de la situació econòmica- financera. Perquè es clar, treure un dret es un acte immoral, treure una millora es molt més justificable si s’ha de treure per motius contingents.
I si hi ha una bombolla que encara no ha esclata i que els poder fàtics alimenten i no volen que la ciutadania es doni compte que existeix?
I si passem d’un somni a un mal somni?
Fer pagar a la classe mitjana treballadora la crisis sense tocar les rendes financeres es l’únic camí?
Continuar a carregar d’impostos el treball i no el capital, es l’únic camí?
Donar quasi gratis finançament als bancs i no donar-ho a les empreses petites i mitjanes, es la solució?
Es evident que els partits d’esquerres han perdut des de fa anys la batalla cultural i que la tradició social cristiana europea està desapareguda . Aquestes dues tradicions europees van fonamentar l’Europa dels drets socials, dels pobles i del treball. Després la socialdemocràcia s’ha concentrat més en els drets individuals i la tradició social cristiana ha deixat pas a la dreta liberal de la desregularització i consumisme desfrenat.
Cal que aquestes dues gran tradicions culturals i politiques europees revifin en nous subjectes politics i retornin a indicar un camí diferent a Europa.
Com diu Segismundo al final de l’obra de Calderón:
¿Qué os espanta,
si fue mi maestro un sueño,
y estoy temiendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión?

Perquè el risc es que despertem d’un somni i acabem en l’obscuritat d’una presó. Alguns ja han obtingut que milions de persones siguin presoners per tota la seva vida dels deutes.
No deixa de clamar al cel que s’indultin els bancs i el mon financer, màxims culpables de la situació juntament a les classes dominants, i es deixin en la presó que significa no tenir un futur als damnificats per les males pràctiques dels taurons de la finança!