La por del futur

La nostra paura del peggio è più forte del nostro desiderio del meglio” (La por que tenim del pitjor es més fort del nostre desig del millor) Elio Vittorini.
Acabem l’any 2011 i comencem el 2012 amb por i desorientació.
La societat està totalment bloquejada per aquesta por del futur degut a la total desorientació que patim: no sabem cap a on anem ni que ens reserva el futur. Intuïm que a breu terme, res de bo.
Parlem molt de crisis econòmica, però crec que son víctimes d’una crisis més gran i profunda: naveguem a vista sense cap port de destí i sense albirar terra davant de nosaltres. El nostre horitzó es un immens oceà en plena tempesta.
Molts de nosaltres, per primera vegada en la seva vida, experimentem que significa que una part consistent de la societat comença a estar desesperada. El futur deixa de ser sinònim d’esperança i optimisme i es converteix en angoixa. Des de la Segona Guerra Mundial, el mon occidental no havia viscut amb aquesta convicció que el futur serà pitjor respecte al recent passat.
Llegeixo un article de David Brooks que parlant de “la crisis econòmica de la maduresa” diu: “Fa cent anys, teníem una economia llibertaria i uns valors morals conservador. Avui dia, tenim una economia oligàrquica i uns valors morals llibertaris: una mala combinació” (Diari Ara del 31-12-2011, pag. 26).
En el mateix diari (pag. 28) en José Martí Gómez diu en una entrevista: “El més alarmant és l’apatia, la falta de rebel•lió, l’acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d’austeritat”.
Fins ara s’ha parlat molt dels motius de la crisis financera des de un punt de vista econòmic i polític. Però aquesta es l’efecte d’una crisis més profunda: de valors i de pensament.
El pensament occidental ha passat d’un mon jerarquitzat , fonamentat en un pensament potent (metafísica) a l’exaltació del “pensament feble” (Gianni Vattimo). De voler entendre el mon, a privilegiar la “descripció” de la realitat sobre la seva “interpretació”.
Com diu Zygmunt Baumanhem hem passat de la societat solida (seguretat, continguts, valors) a la liquida (mobilitat, incertesa, relativitat dels valors).
La cultura occidental ha passat del “Noli foras ire, in te ipsum redi. In interore homine habitat veritas” (no vagis cap a fora, torna a entrar en tu mateix, perquè a l’interior de l’home hi ha la veritat) de Sant Agustí, a ser contínuament estimulada a cercar en el consumisme la raó de la seva satisfacció.
Es evident  la gran victòria del pensament únic: el “deute” es al centre de les preocupacions econòmiques i no les persones (els aturats). El capital financer està per sobre del capital humà. O no es veritat que son anys que no ens preocupa gens que el treball, al qual dediquem la gran majoria de la nostra vida, ha de servir per ajudar a transformar-nos en millor persones, en una millor societat? O no es veritat que malauradament la nostra societat viu l’ època del estudis com una formació en funció de la vida laboral i no como etapa de formació humana per millorar-nos com persones? No es veritat que apostem més per tot això que ens ajuda al “com” fer les coses que al “perquè” de les coses? O no privilegiem els coneixements “tècnic” per sobra d’augmentar la nostra capacitat de ser “crítics” davant de la realitat i així tenir un criteri propi i format amb conviccions profundes?
Al final sense criteri, sense horitzons, la persona humana cau en la dictadura de la “por”. I aquesta por es transforma en “barra lliure” per al poder econòmic per dictar les seves exigències: privilegiar encara més el capital financer sobre el capital humà. Com? Dedicant més esforços a sanejar els bancs que a reduir l’atur; gravant encara més les rendes del treball i no les del capital i les transaccions financeres; posar límits a la pujada de les rendes de treball i no als guanys de les multinacionals i gran empreses i dels seus directius.
L’esquerra ha reduït massa sovint el concepte de llibertat a llibertat de decidir individualment. Parlem de “llibertat com no dominació”. Es insuficient. Per a mi, hem de complementar-ho amb el concepte de llibertat com camí d’alliberament personal i comunitari. La llibertat es un camí que no s’acaba mai: sempre hem d’alliberar-nos dels condicionaments socials, econòmics, culturals que ens impedeixen el desenvolupament com persones. Aquest camí es personal i comunitari. Podem retrocedir momentàniament en algunes conquistes personals i comunitàries, però mai podem perdre l’horitzó.

Autor: ivanfaccia

Casat i amb 4 fill. Agent d'assegurances d'Allianz. Llicenciat en Teologia i Filosofia. Polític per passió. Una frase: Noli foras ire, in teipsum reddi; in interiore homine habitat veritas (San Agustí).

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s