La vida es sueño

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son

Recordo encara quan jove estudiant vaig anar a Milano (Italia) a veure la obra de teatre de Calderón de la Barca “La vida es sueño” interpretat pel gran actor italià Franco Branciaroli. Des de aquell dia és una de les meves preferides.
L’ obra entrava dintre d’un cicle de films i obres teatrals que intentaven mostrar el sentit religiós de les persones expressat a través de variïs autors com el mateix Calderón, Dreyer (Dies Irae, Ordet), Tarkovsky (Nostalghia), Damiano Damiani (L’inchiesta).
En aquest dies repenso a algunes de les frases de l’obra de Calderón que poden expressar els pensaments de molt ciutadans espanyols i europeus que ens hem despertats del somni del creixement econòmic a l’infinit.
Si mirem els adjectius que usa Calderón en les frases que he transcrit, tots em semblem que expressen a meravella en que han quedat els anys de creixement que van fer creure a la classe dirigent que Espanya era de nou una potencia econòmica i política.
Un frenesí, una il•lusió, una ombra, una ficció. Reprodueixo les definicions que dona l’ Institut d’Estudis Català d’aquestes paraules:
Frenesí es una “exaltació furiosa” .
Il•lusió: Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença
Ombra: Obscuritat, absència de claror.
Ficció: Acte i efecte de fingir; cosa fingida.
Continuo pensant que abans d’una crisis econòmica i política estem davant d’una crisis cultural. Que el ser humà pugui perdre el sentit de la realitat es un tema clàssic de la psiquiatria i de la cultura. Però no deixa de ser curiós que justament ara que tota la cultura moderna exalta la racionalitat i la ciència, l’agnosticisme i la tecnologia, això no ha evitat aquesta crisis sustentada en una pèrdua brutal del sentit de la realitat.
De fet no fem més que parlar de “bombolla”: la bombolla inmobiliaria, la bombolla financera, inclòs ens diuen que la classe treballadora ha viscut en una espècie de bombolla de drets socials que per error hem donats per adquirits permanentment!
En definitiva la pèrdua de la realitat ha fet que milions de persones amb les nostres decisions hem participat en la creació d’una gran bombolla que ha esclatat. Ara es l’hora de fer-nos un bany de realitat i toca tornar a posar els peus per terra!
I el relat de les classes dirigents ja son anys que s’han posat a treballar perquè tots creiem que no hi altre camí que el que ens indiquen: retallades de drets socials, o dit de millor manera transformar els drets socials en millores socials que depenen de la situació econòmica- financera. Perquè es clar, treure un dret es un acte immoral, treure una millora es molt més justificable si s’ha de treure per motius contingents.
I si hi ha una bombolla que encara no ha esclata i que els poder fàtics alimenten i no volen que la ciutadania es doni compte que existeix?
I si passem d’un somni a un mal somni?
Fer pagar a la classe mitjana treballadora la crisis sense tocar les rendes financeres es l’únic camí?
Continuar a carregar d’impostos el treball i no el capital, es l’únic camí?
Donar quasi gratis finançament als bancs i no donar-ho a les empreses petites i mitjanes, es la solució?
Es evident que els partits d’esquerres han perdut des de fa anys la batalla cultural i que la tradició social cristiana europea està desapareguda . Aquestes dues tradicions europees van fonamentar l’Europa dels drets socials, dels pobles i del treball. Després la socialdemocràcia s’ha concentrat més en els drets individuals i la tradició social cristiana ha deixat pas a la dreta liberal de la desregularització i consumisme desfrenat.
Cal que aquestes dues gran tradicions culturals i politiques europees revifin en nous subjectes politics i retornin a indicar un camí diferent a Europa.
Com diu Segismundo al final de l’obra de Calderón:
¿Qué os espanta,
si fue mi maestro un sueño,
y estoy temiendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión?

Perquè el risc es que despertem d’un somni i acabem en l’obscuritat d’una presó. Alguns ja han obtingut que milions de persones siguin presoners per tota la seva vida dels deutes.
No deixa de clamar al cel que s’indultin els bancs i el mon financer, màxims culpables de la situació juntament a les classes dominants, i es deixin en la presó que significa no tenir un futur als damnificats per les males pràctiques dels taurons de la finança!