The Grapes of Wrath

The Grapes of Wrath es el títol de una pel•lícula de John Ford protagonitzada per Henry Fonda i basada en la novel•la homònima escrita per John Steinbeck i guanyadora del premi Pulitzer. Es una gran pel•lícula que narra la historia esgarrifosa de una família de grangers durant la Gran Depressió que degut a la crisi econòmica tenen que deixar la seva terra i viatgen pels Estat Units en un Ford a la recerca d’ una feina. Si no heu vist la pel•lícula, us la recomano. En aquestes dies tots el telenotícies i els diaris fan referència al famós Crack de 1929 quan la Borsa de New York (NYSE) pateix una caiguda imparable de les accions; tot comença un 24 d’octubre que passarà a la historia com el “Dijous Negre”. Com diu Viquipèdia: “La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys 1920, que havien portat a milions d’americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica”. Una vagada esclatada la bombolla, les conseqüències foren desastroses i dramàtiques per força ciutadans americans i la crisi econòmica es va estès a tot el món. Avui estem visquen un altre Crack? Que hi ha bombolla immobiliària es segur i que ha esclatat també. Els últims anys molta gent del nostre país ha viscut els millors anys econòmics de la seva vida: España va bièn repetia la dreta espanyola; no, España va muy bièn, era el discurs triomfalista de Zapatero! Com massa vagada ha fet en la seva historia econòmica, Espanya havia pres el camí mes fàcil per fer diners amb poc esforç: qui no recorda la famosa frase de Solchaga: “España es el país donde es más fácil enriquecerse en menor tiempo”? La riquesa de les famílies depenia de la seva capacitat d’endeutar-se i com el valors de les vivendes en propietat pujaven any rere any, mes podien demanar als bancs i mes podien gastar. No eren els ingressos que creixien; de fet els salaris espanyol han perdut brutalment poder adquisitiu des de l’entrada en circulació de l’euro. Això significa que si mirem el cost real de la vida i la pujada del sous, Espanya s’ha empobrit el últims anys, però la bombolla immobiliària ha creat la sensació que la renta disponible creixes sempre més, quan el que realment creixia eren els deutes! Ara això s’ha acabat i hem tornat a la duresa de la realitat. Tenim que afrontar una crisi profunda amb una de les mes baixes taxes de productivitats d’Europa, amb un sistema escolar vergonyós i una formació professional deixada de banda des de fa molt anys. Durant el Crack del 1929 moltes empreses, especialment bancs, van fer fallida i molts president d’empreses fallides es van suïcidar per el pes de la vergonya i la responsabilitat de haver causat aquell desastre. Avui els presidents de les entitats financeres, dels bancs i dels grups immobiliaris que fan fallida a llarg de tot el mon, es retiren amb una indemnització d’or. Evidentment no pregonem que es suïciden, però si que els Estats agafin decisions i actuïn: que no surti gratis enfonsar l’ economies dels països sense tenir cap responsabilitat social. Molt familiars, amics i coneguts nostres ho passaran magre i la societat tindrà que donar el millor de si mateixa per tirar endavant i superar aquest anys durs que ens esperen. La pel•lícula El raïm de la ira acaba amb aquestes paraules del personatge (mare Joad) magistralment interpretat per l’actriu Jane Darwell: “Estem vius i seguim caminant, no poden acabar amb nosaltres ni aixafar-nos . Sortirem sempre endavant per què som la gent.”